La carn dels herois

Relat guanyador del premi ARC-Catarsi 2012

Aquest forat de merda fumejant i deixat de la mà de deu!

El soldat Guerau de Pascal renega i maleeix mentre intenta netejar el seu fusell fent servir la fulla de la baioneta per treure la brutícia acumulada als racons i a les clivelles. Porta mitja hora entretingut amb la tasca però sembla no aconseguir que l’arma presenti un aspecte digne per la batalla. L’estrèpit dels canons i els trets no ha parat en tot el dia, com si una tempesta seca s’hagués proposat ensorrar cada edifici de Barcelona a cops de puny. Davant la manca de subministraments, els soldats porten setmanes barallant-se per obtenir les millors armes i ell, sent un simple marrec com els seus superiors li recorden constantment, s’ha hagut de conformar amb aquesta andròmina vella.

Malgrat tot ell és viu per veure morir un dia més i per això sap que ha d’estar agraït.

Amb els darrers raigs de llum deixa el fusell a terra davant dels seus peus i s’abaixà les mànigues de l’uniforme de llana. La nit li crida a la cara que és hora de preparar-se pel canvi de la guàrdia. L’arribada del setembre ha vingut escortada per un aire gèlid que ell rep com un obsequi del cel. El fred sembla mitigar la ferum a carn descomposta que envolta la ciutat. En Guerau arrenca la jaqueta de sota els llençols del llit i se la posa per començar a escalfar el cos i anar tirant cap la seva posta. La jaqueta ha acumulat una mica d’escalfor del seu cos, la justa i necessària per injectar un lleuger confort a les seves articulacions encarcarades.

—Les petites coses… —es diu en veu baixa. 

Surt de la caserna fusell en mà i es troba en Julià esperant-lo, com cada vespre durant els tretze mesos que porta vivint en aquest infern.

—Bona i gloriosa nit, senyor Guerau de Pascal! —li diu.

—Bona nit és per qui té l’estomac ple, m’equivoco? —replica en Guerau.

En Julià li atansa una tassa fumejant amb més aigua que substancia. Ell se’n veu el contingut poc convençut, intentant recordar l’últim àpat amb alguna forma sòlida de menjar que ha tastat.

—Quin dia deu ser? —pregunta en Julià.

—Divendres? D’aquí unes poques hores serà dissabte.

—Sembla prou correcte.

En Guerau comença a notar el fred prenent possessió dels seus ossos. Serà una nit llarga.

—Algun remei per la rasca? —diu amb una rialleta un pèl amarga.

En Julià s’obre la jaqueta i treu un petit recipient metàl·lic i li passa a en Guerau, que fot un bon glop del seu contingut i exhala lentament.

—Preparat per rebre a la mort?

—I el que vingui després —diu en Guerau, deixant anar un lleu sospir i alçant la vista més enllà dels edificis, on les muntanyes s’alcen temptadores.

Per un moment pensa en desertar, en fugir de la ciutat, travessar el setge d’espatlles cruixents, extremitats rígides i ulls bojos que circumda la ciutat i intentar arribar a les muntanyes a l’oest. Si, podria simplement aprofitar l’arribada de la nit i llavors partir a raser de la foscor. Tenca els ulls i sacseja el cap com intentant espolsar-se el dubte del sistema nerviós. Torna a centrar la seva atenció en el seu company.

 —Alguna novetat?

—Com sempre. Sorolls de tant en tant. Gemecs apagats i mans rascant les muralles, com si intentessin escalar. Una cosa se’ls ha de reconèixer a aquestes besties, són perseverants. A la ciutat hi ha hagut un parell d’atacs. Les patrulles se’n han encarregat.

En Guerau assenteix. La temor a què l’enemic pugui sobrepassar les defenses de la ciutat és ben present. Ell no ho diu, però li preocupa que els morts siguin capaços de trobar els punts febles de les seves defenses i escapolir-se entre la vigilància dels soldats fatigats. Ningú sap realment com d’intel·ligents són. Per a acabar-ho d’adobar estan els borbònics, esperant qualsevol oportunitat per prendre la ciutat. Amb més mitjans per controlar als carn pútrida, el mariscal duc de Berwick fa servir l’implacable desig per la carn dels vius d’aquelles besties per aplanar el camí a les seves tropes. Han après a canalitzar la fam dels morts i enfocar-la cap a la ciutat, com si d’un ramat es tractés. Ells camuflen la seva olor a vida amb sang de bestiar mentre Barcelona desprèn una pudor a humanitat que es pot percebre a quilometres de distància. Una ciutat doblement cercada. El dubte que voleteja per les muralles no és si la ciutat cauria o no, sinó quan ho farà.

Que vinguin, pensa, no saben a qui s’enfronten.

En Guerau i els seus companys són prou gallards com per contenir als francesos amb els escassos recursos de què disposen. Feia unes poques setmanes només ja havien resistit a Santa Clara l’atac de les forces del duc. Molts homes havien mort per repel·lir als invasors. Però aquells herois morts no havien si no ampliat les files de l’altre enemic, l’enemic real.

El setge a Barcelona dura ja més d’un any. Resulta difícil recordar amb claredat una vida sense guerra. Els dies no han deixat de passar en mig d’una infecta boirina gris que fa impossible poder dir on acaba l’ahir i comença l’avui. Mesos de setge han servit perquè la malaltia i la bogeria brollin lliures pels carrers. Fa temps que deu ha abandonat aquest indret i el diable campa a voluntat, prenent els cossos dels morts  per matar i devorar la carn dels vius. Sent honest amb si mateix, en Guerau sap que la mort dels seus pares ha estat una benedicció que els ha estalviat haver de veure l’infern alçar-se i caminar entre els vius.

A ell l’havien cridat a armes per defensar la ciutat, com a tot home major de 14 anys. Tant bon punt li van posar el fusell a les mans, es va prometre fer el que calgués per sobreviure a tot aquell desori i marxar de la ciutat. Clar que llavors ell encara pensava en la seva innocència que la guerra era farcida de gloria i que al matar a un home, aquest roman mort per tota l’eternitat. Tan bon punt com les portes de l’infern es van clausurar condemnant als morts a caminar de nou entre els vius, les seves prioritats es varen trastocar.

Les últimes setmanes han estat especialment dures. La falta de pólvora i d’homes fa impossible seguir salvaguardant les defenses de la ciutat i al mateix temps vigilar-nos els uns als altres i als civils per si algú canvia. Les piles de cadàvers incinerats comencen a pesar sobre les espatlles dels soldats. Els tres comuns han decidit arrestar als malalts i moribunds, confinar-los i vigilar-los. Ja casi no queda ciutat per la que lluitar.

—Bé Julià, arribo tard a la meva guàrdia.

💀💀💀

La seva posta és al reducte de Santa Eulàlia, situat extramurs. La trinxera no és més que una rasa en mig del fang. Només 300 metres el separen dels castellans. I malgrat això la visió des de les muralles a la nit és estranyament relaxant. Aquests 300 metres s’han anat poblant al llarg dels mesos de soldats caiguts de tots dos bàndols, runes i craters fumejants. Els castellans bombardegen de tant en tant les muralles. Per sort, semblen més preocupats en fer saber que encara són allà fora que en vigilar on apunten. O això, o tenen la punteria al cul. Tanmateix, a vegades n’encerten alguna i obren escletxes per les que els caminants s’intenten esmunyir.

En Guerau s’uneix als seus companys. Alguns d’ells encara estan sopant asseguts a terra. Com la nit anterior, i cada nit abans, els homes discuteixen sobre la naturalesa dels ressuscitats, sense treure mai gaires conclusions. Les preguntes s’apilonen gairebé a la mateixa velocitat amb què els cadàvers s’acumulen entre els soldats francesos i ells. Molts estan convençuts de la naturalesa diabòlica del fenomen. Hi ha qui ho veu com un càstig diví. Alguns parlen de rumors sobre morts tornant a la vida amb la seva memòria intacte. Alguns altres diuen que a les nits es poden sentir veus trencades murmurant, veus que sens dubte no provenen de cap esser viu. Però per molt que s’esforcin difícilment cap d’aquests mercaders de teles, sabaters, sastres o passamaners trobarà un sentit a aquest fenomen. En Guerau es manté imparcial durant aquestes discussions. Fa setmanes que no té res nou a dir sobre el tema. Ha après a acceptar els esdeveniments dels últims mesos com a una realitat indefugible.

Una realitat a la que ell sobreviurà com sigui.

La nit s’està presentant força tensa. Els canons enemics es concentren entre els baluards de Llevant i Portal Nou. Una sensació peculiar sura a l’aire gèlid. Una tibantor que no sentia des de fa dies. Té el pressentiment de que les tropes del duc de Berwick no trigaran a llençar una ofensiva i quan ho facin serà inevitable que els morts entrin a la ciutat. Aquest pensament el té tan absort que quan sent els crits es pensa que la imaginació li està jugant una mala passada. Alça la mirada i en la foscor veu a un home al lluny corrent cap a les muralles movent el braços com un desesperat. Deu ser un soldat borbònic que s’ha separat del seu batalló. En Guerau no triga a veure el perquè de la seva desesperació. Un grupet de cadàvers famolencs el persegueix.

Pobre desgraciat, pensa.

Un dels morts vivents se li llença a sobre, l’atrapa pel turmell i el llença a terra. En una fracció de segon la resta de caminants és ja sobre seu i s’estan donant un festí amb les seves vísceres. No deixa de cridar mentre li arrenquen els budells.

Al principi, els primers morts que havien tornat de l’avern eren lents i un tan maldestres. Es limitaven a vagar gemint i matar-los, altre cop, no era una tasca gaire complexa. Sembla, però, com si la fam els fes més forts i ràpids. En Guerau pensa en posar fi a l’agonia del soldat borbònic amb un tret al cap. Però és millor reservar-se les bales per quan sigui la seva vida la que estigui en joc.

Les hores passen. La nit flueix a través de la plana barcelonina. Els homes que salvaguarden el baluard no parlen. Tothom calla intentant mantenir la serenitat necessària per complir amb el seu deure. En Guerau els ha arribat a conèixer bé. Homes bons, encara que molts d’ells poc preparats per al combat, la majoria massa joves. Tan joves com ell. Les paraules d’alè van escasses aquests dies. Tot el que queda és esperar. Esperar que algun dels nombrosos enemics doni el pas.

No falta gaire per la sortida del Sol quan un home no gaire lluny d’on ell es troba comença a fer gestos senyalant alguna cosa en mig de la foscor. En Guerau segueix els gestos del esgarrifat soldat. No pot veure res més enllà de la negror de la nit però no triga a sentir un soroll. Soroll de moviment. Un soroll terriblement familiar amb el que ha après a conviure. Un soroll que sap que l’acompanyarà cada nit molt després de que la guerra s’acabi.

Una suau remor de veus recorre la guarnició com una corrent elèctrica. En qualsevol moment…

El primer cadàver apareix trontollejant en mig de les ombres. Es mou de forma feixuga en direcció al reducte de Santa Eulàlia, caminant d’una forma peculiar i fàcilment reconeixible. Darrera seu no triguen a aparèixer un parell de dotzenes més. La primera onada d’un assalt. Homes, dones i fins i tot nens, fa molt de temps, encara vestits amb la roba que havien portat quan eren vius, ara res més que pedaços de tela penjant de les seves àrides siluetes. És fàcil distingir entre civils i soldats de tots dos bàndols. Alguns però, estan despullats, amb els músculs i els tendons pútrids visibles. La mort ha sigut més amable amb uns que altres. Els difunts més recents només se’ls distingeix pel matís gris de la seva pell, la negror dels seus ulls i l’atroç fortor a descomposició que desprenen. Si no es va amb cura se’ls podria confondre per vius. N’hi ha d’altres, les primeres víctimes d’aquesta nova plaga, que no són més que esquelets amb bocins de carn adherits, consumits com la carn fumada, i que d’alguna forma encara aconsegueixen mantenir-se en moviment.

En Guerau sap que pensar en ells com a persones és un error. Llucifer els ha convertit en una horda delirant i afamada de carn viva des del mateix moment en que s’havien tornat a alçar d’entre els difunts. Poden semblar humans, caminar, alimentar-se i recordar vagament a una persona. Però manquen de l’espurna. Representen un càstig irònic per a l’ànima d’un home. Després de milers d’anys de civilització, malgrat les nostres belles obres d’art i les dolces cançons entonades, això és el que som. Carn tremolenca. Potser l’únic que sempre hem sigut.

Els trets dels canons i els morters borbònics no triguen a caure sobre els seus caps. El primer impacte llença terra i roques esmicolades pels aires i esclaten els crits al llarg i ample de les muralles. El món no deixa de tremolar i ressonar amb cada esclat. Més i més cadàvers van apareixent en massa a traves del vall. Totes les campanes de ciutat toquen a sometent cridant a la gent a les armes.

Ha començat, pensa en Guerau. Els homes al seu voltant comencen a disparar, però ell espera. Vol assegurar cada tret.

Durant la instrucció, en Guerau va aprendre a disparar al centre de la massa de l’objectiu per assegurar-se de causar el major dany possible. Però això ara ja no serveix de res. Els cadàvers no senten dolor. No s’aturen al rebre un impacte al pit, o a l’estomac, o a les extremitats. Ha vist cadàvers rebre dotzenes d’impactes i seguir drets com si res. Els ha vist perdre trossos de carn de la mida del seu puny amb cada impacte i ni tan sols retrocedir un pam. Mentre es puguin moure o arrossegar continuaran venint cap a tu, implacables. D’això en pot estar segur. L’única manera efectiva d’aturar-los d’una vegada per totes sembla ser causant dany al cervell. I molt, per no córrer riscos. Fins i tot això pot no ser prou, ja que ningú sap segur si es tornaran a alçar fins i tot sense tenir el cap enganxat al cos.

En Guerau recolza el canó del fusell contra la vora del fossat. Tria el seu blanc amb cautela. S’omple d’aire els pulmons i exhala lentament una vegada, un altre i un altre i en l’instant precís prem el gallet sense vacil·lar. El crani d’una de les criatures esclata en una pluja carmesí. Carrega el fusell amb celeritat, tria un altre objectiu i repeteix el procés altre cop. Els seus companys disparen sense parar a tort i a dret. L’esclat de fusells i renecs formen una orquestra pertorbadora i grotesca. Música de guerra.

Més i més carn pútrida apareix. Onada a onada es llencen contra ells. Rere seu, protegits per les ordes de mossegadors, els francesos disparen i intenten assaltar la bretxa reial. En Guerau manté un ritme de foc alt però insuficient davant el nombre d’enemics. No hi ha un moment per recuperar l’alè. És la darrera batalla per la ciutat. Entre onada i onada de l’assalt, en Guerau dona un cop d’ull als seus companys. Alguns han caigut ferits o morts pel foc enemic. Més desgràcies a l’espera d’esclatar.

No té temps a adonar-se del que passa quan un morter esclata a pocs metres d’on és ell i es veu atrapat per una pluja de runes. Intenta córrer, posar-se a cobert però una roca l’enganxa i el llença a terra. Pot notar el costat dret de la cara molt calent i després fred per la sang. El dolor tenyeix el seu món d’un color negre sòlid i aviat tot s’esvaeix en un remolí de crits i plors.

💀💀💀

Commoció i mort. Després atordiment. Les muralles no eren prou altes. Els homes no eren suficients. La nit excessivament densa.

En Guerau desperta cobert de pols i sang. El cap li batega com si el seu encèfal estigues lluitant per fugir-li del cap. El dolor és terriblement intens i sap que no desapareixerà en breu. Però malgrat tot encara és viu i per al que a ell respecta amb això n’hi ha prou. Intenta moure les extremitats. Les nota agarrotades. Quan de temps porta fora de combat? Sent trets i crits i el rebombori propi de la guerra. Però se’n adona que tot allò prové de la ciutat mateixa. Barcelona està sent presa per dos exercits. Al seu voltant veu un caos infernal desbridat. Bassals de sang esquitxen el terra al seu voltant, però ni un sol cos que ell pugui veure. Ha de tornar al baluard de Llevant, cercar resguard, trobar camarades amb qui preparar la contraofensiva.

S’alça i nota una punxada a la cuixa esquerra. Veu un forat als pantalons i sang negre i embullada brollant de la seva cama. Metralla. Maleeix la nit mateixa per la seva sort i decideix engabiar el dolor a base d’adrenalina. Trenca a córrer en direcció al Portal del Mar. Veu a tres mossegadors alimentant-se d’un dels seus companys. Intenta no fer soroll i passar de llarg tant de pressa com pot. En Guerau creu sentir plors afogats quan passa a prop d’ells, però es convenç que és la seva imaginació.

A mesura que avança pot notar el seu propi estomac retorçar-se pel dolor i les rampes. El cor li pesa cada cop més i més amb cada batec. Els carrers al seu voltant estan coberts de runes. Els impactes se senten ressonant per tota la ciutat. Trets i crits per tot a reu. La ciutat està perduda. A la guerra li queden hores. Potser menys. És temps de sobreviure o caure amb Barcelona. En Guerau mai ha sigut un covard. Però fins i tot el soldat més valent té un límit i ell ha topat de nassos amb el seu. Els morts i els francesos han entrat a la ciutat en torrentada, de ben segur fent retrocedir a les defenses. L’única esperança és ara el que queda de la milícia i els ciutadans mateixos, molts d’ells dones i ancians. No és just.

Passa prop d’una barricada feta a base de barques que ha sigut clarament sobrepassada. Alguns soldats enemics encara són allà, assegurant la posició i encarregant-se dels morts d’ambdós bàndols. El fum i les cendres que floten a l’aire fan difícil veure més endavant d’uns pocs metres. En Guerau es mira les mans que li tremolen incontrolables. Les prem contra el seu pit intentant recobrar el domini sobre un cos que l’està traint. Llavors alguna cosa es recargola entre les restes de la façana d’un edifici derruït i li capta l’atenció. En Julià resta malferit no gaire lluny, per fortuna ocult de la mirada del soldats francesos. En Guerau sent el cor com li torna a bategar empenyent sang a través dels seus músculs adolorits. S’arrossega fins on el seu company roman semi-conscient. Li remena les butxaques i troba el flascó metàl·lic. En Guerau el sospesa. Deu quedar una mica més d’un glop. Descolla la tapa i dona un glop petit. La resta l’aboca dins la gargamella d’en Julià, que recupera una mica els sentits.

—Com m’alegro de veure’t company, llàstima que la ocasió no sigui més alegre —diu i tos secament.

—T’han mossegat?

—No, encara que no serà perquè no ho hagin intentat.

 Una vibració sacseja el terra sota els seus peus.

—Ho has notat?

En Guerau assenteix. La vibració s’intensifica fins al punt que li costa mantenir l’equilibri. Desenes de rates broten de cada forat i cada edifici derruït al llarg i ample del carrer. Abans que cap dels dos pugui obrir la boca, un pensament fosc els travessa la ment al mateix temps. Amb un simple intercanvi de mirades, els dos homes entenen que només hi ha una cosa a fer.

—Hem de córrer —diu en Guerau mentre ajuda al seu company malferit a aixecar-se. Alça la mirada a temps per veure que els seus temors s’han fet realitat.

Una horda de morts baixa esprintant pel carrer en direcció a ells. Milers de monstres cridant i escampant-se com un tumor maligne a través de la ciutat, competint per cada gram de carn viva que queda. Els soldats francesos que encara estan assegurant la seva posició no tenen cap oportunitat de defensar-se. En Guerau prega perquè l’aliment freni l’onada de mort que se’ls hi ve a sobre. Però la majoria de la horda segueix implacable carrer avall en busca de més víctimes. Amb el fusell a la mà dreta, en Guerau pren una decisió sense pensar-s´ho dos cops i arrossega en Julià fins a un dels pocs edificis que encara es mantenen drets. Amb l’espatlla tomba la porta i es llença a dins caient en la foscor més absoluta a temps per sentir els passos de la horda passar de llarg. Els dos homes aguanten la respiració i premen els ulls closos resant com dos condemnats a mort. Els passos es dilueixen mica en mica.

En Guerau sent en Julià respirar alleujat. I sent també alguna cosa més. Un sorollet rítmic i xop que se li cargola a la base del cervell. El cor d’en Julià. Pot sentir la sang recórrer el cos del seu company a un pam d’on ell es troba. No, no només la sent si no que la flaira. Es sorprèn al notar-se salivejant com un gos famolenc. Sent una buidor que el consumeix lentament. Llavors la fam el colpeja com una paret de maons. Una fam que no ha sentit mai abans. Insaciable. Una ànsia de menjar provinent de la part més fonda dels seus budells. Una pudor a vida el captura i l’embriaga. No és una olor a transpiració o l’aroma corporal comú, sinó l’èxtasi de la vida mateixa. Dirigeix la mirada cap a en Julià i li examina la pell amb deteniment. Rere la suor i la pols adherida, pot veure la carn rosada del seu company contraure’s i relaxar-se amb cada lleu moviment. Abans que en Julià se’n pugui adonar, en Guerau li enfonsa les dents al coll i les prem tan fort com pot arrencant-li un bon grapat de músculs i tendons i deixant-li la tràquea a la vista.

Els dos homes es miren fixament. En Guerau somriu mentre li regalima sang per la barbeta i es passa la llengua per la comissura del llavis. La llum dels ulls d’en Julià s’apaga i en Guerau l’agafa i l’abraça. Acosta la boca a la seva orella i li xiuxiueja.

—Mor tranquil, amic meu. La història ens recordarà com a herois.