El client

El dia havia mort d’un ensopiment crònic al final del qual el meu cos, defallit, s’havia precipitat ingràvid en direcció al llit, insensible a la pila de roba bruta que el cobria. No recordo l’impacte amb el matalàs, sens dubte a causa de la prompta rendició de la consciència i l’acceptació de que dormir era l’únic que quedava per fer avui, potser, amb sort, per sempre més. I així hagués estat si no fos perquè el telèfon s’havia proposat arrancar-me abans d’hora d’entre els calçotets llardosos i les camises marcades pel cafè per transmetre un últim missatge.

Encara endormiscat i sense saber de quina banda de la nit em trobo, responc al telèfon esperant sentir la viril veu de ma mare, únic ser viu que encara es digna a picar el meu número, i preparat per entomar el recull de blasmes que de ben segur es disposa a recitar-me a cau d’orella. La veu que l’auricular m’escup, però, no m’és familiar. És la veu d’un noi jove, qui amb tres simples paraules i un adverbi em convenç d’abandonar la calidesa de la llar i aventurar-me dins la ciutat freda una vegada més.

Les seves paraules encara reboten dins el gruixuts murs de la meva closca com pilotes de tenis acusadores mentre un ascensor espaiós, de la mena on hi podria encabir tot el meu pis, cau a ritme constant dins les entranyes d’aquest edifici amb mi a dins.

Qui era aquell noi? I què podia voler de mi?

Un bon assortiment de teories emergeixen durant el descens fins que, de cop, les portes s’obren davant meu i m’expulsen directament dins una gran sala circular il·luminada per una foguera al vell mig. El sostre es alt i voltat, d’una rugositat negre esglaiant. No puc evitar deixar anar un xisclet un tant efeminat al notar les parets vibrar i bategar cobertes d’un líquid viscos ocre que recorda massa a la sang com per ser cap altre cosa. Les portes de l’ascensor es tanquen darrera meu i tímidament m’endinso en la foscor que s’estén al meu davant.

Fa fred, més que al carrer. M’encenc un cigarret per entrar en calor i m’acosto a la foguera, esperant a que el meu amfitrió es presenti. Després de donar només tres calades tranquil·litzadores, a la meva esquerra se m’apareix un noi d’uns disset anys que em mira amb un somriure burlesc dibuixat a la cara. Pel seu llenguatge corporal sembla que porti temps allà plantat mirant-me. El noi té els cabells rossos i llargs, i una pell d’un to daurat realment notable per aquesta època de l’any. Els seus ulls són de color blau elèctric i semblen encendre espurnes a l’aire al moure’s.

—Per què has vingut? —em pregunta amb una veu suau però carregada d’aplom, molt més vella del que el seu aspecte adolescent indica.

—Tu m’has trucat —contesto, reprimint un calfred.

—No, jo he fet venir a algú, però no havies de ser tu necessàriament.

A aquestes hores de la nit raonar pot ser una tasca tan delicada com córrer una marató amb pinces de la roba premsant-te l’escrot. Faig acopi de les poques neurones actives que em queden i li dic.

—Em pensava que qui m’hagués trucat ho feia motivat per les meves habilitats, per oferir-me una feina. Si m’he equivocat…

—Tu no tens cap habilitat —em diu secament. Ets un ensuma calcetes, busques entre les deixalles dels altres per treure a la llum els detalls més sòrdids de les seves vides a canvi d’unes poques monedes.

Estic acostumat als insults, són tan naturals a la meva feina com les nits sense dormir i el cafè fred. Pràcticament no hi ha dia en el que no m’insultin, demandin, intentin agredir o escopir. Un paio fins i tot em va llençar els seu propis fems, literalment, en un atac de ràbia. En veritat la majoria de les vegades faig prou mèrits per guanyar-m’ho. Amb els anys la pell se t’endureix i continues fent la teva feina com si res. En canvi, les paraules d’aquest noi se’m fiquen a sota la pell, em pincen els músculs i entomar-les em costa barbaritats.

Obro la boca però no aconsegueixo dir res durant uns segons, intentant rescatar la meva veu del forat on s’ha amagat.

—Ves a la merda —dic finalment i li dono l’esquena decidit a marxar.

—És per això que has vingut, necessites una oportunitat de redempció, una sortida,  com un nen escarriat busca la seva mare després d’un malson. Els finals feliços són cars, oi?

—Que vols de mi? —dic girant-me altre cop i, abans que m’adoni del que passa, el noi se’m llença a sobre i em fa un tall al revers de la mà amb una mena de obrecartes estrambòtic.

—Què collons…?

El noi alça la fulla ensangonada i l’examina amb atenció.

—La sang és una substancia curiosa. Tan brillant i dolça. Sabies que hi ha una noia a la índia que sagna a traves de la seva pell sense cap raó aparent? Unes 50 vegades al dia la pell de les mans, del coll i del cuir cabellut li sagna sense cap ferida ni raó mèdica que ho expliqui. Deu ser tot un espectacle.

—Qui ets?

—Necessito que busquis una persona i me la portis. Una dona.

—Buscar persones perdudes no és la meva especialitat.

—No tens opció. Pots plorar, cridar o protestar tant com vulguis, però al final ho acabaràs fent.

—Com és diu aquesta dona?

—No té nom.

—Alguna fotografia? Alguna cosa que em pugui ajudar a trobar-la?

—No, persones molt més intel·ligents que tu s’han esforçat per mantenir-la oculta de mi. Però tu la trobaràs, no en tinc cap dubte—. El noi no aparta la vista de la sang del ganivet que goteja i cau fins al terra deixant petites petjades vermelles. —Tens una setmana.

Abans d’acabar de pronunciar la última síl·laba, el noi es torna a llençar sobre meu i em clava el ganivet al pit. Tanco els ulls a causa del llampec de dolor que sorgeix del punt on m’ha perforat la carn i quan els torno a obrir em trobo al meu llit, envoltat de roba bruta. Les primeres llums del dia es filtren entre les cortines i m’acaricien la cara. Estic amarat de suor. Em porto la mà al pit de forma instintiva. No tinc cap ferida ni sagno, però al revers de la meva mà esquerra veig la cicatriu velada d’un tall, com l’empremta d’una vella ferida de guerra.