L’estiu del 86 va ser un estiu memorable. Va ser l’estiu del gran incendi que va cremar 26.000 hectàrees a l’Empordà. També va ser l’estiu on l’Argentina de Diego Armando Maradona va guanyar la Copa del món a Mèxic. I aquell mateix any van robar el quadre ‘’La dona que plora’’ de Pablo Picasso del museu nacional de Melbourne. Tanmateix, aquell estiu va ser excepcional per cap altre motiu que per l’amor que va travessar la vida de la Martina com un llampec descarregat a través de l’espina dorsal, cremant-ho tot al seu pas, llençant fragments de la seva innocència pels aires i esmicolant-la en mil bocins. Un sisme romàntic de tal magnitud, que les ones superficials es van poder sentir a les poblacions veïnes durant els mesos posteriors. Un amor tan intens i transversal que les generacions posteriors encara en discuteixen la seva gènesi i seqüeles. En definitiva, ni més ni menys que un amor massiu i massís, com un monòlit mil·lenari.
El primer que heu de saber és que la Martina era preciosa, però dient-ho no n’hi ha prou. Els que la vam conèixer sabem dels efectes nocius de la seva simple visió. La simetria del seu rostre se t’aferrava a les entranyes. Et podies passar hores i hores intentant desxifrar la perfecció dels trets i línies que el composaven, o mantenir debats encesos sobre quin matís de blau tenien els seu ulls fins a arribar a perdre el sentit. El seu cos, malgrat amb prou feines fregar el setze anys de vida, incinerava la sang dels nois (i algunes noies) de l’institut on malgastava la seva meravellosa existència. No menys notori que la seva bellesa era la perspicàcia d’aquella noia. A ningú va sorprendre que l’objecte del seu amor fos 17 anys més gran que ella. Hi ha qui diu que coneixent-la era inevitable. Tampoc sorprèn que l’home en qüestió estigués casat o que tingués tres filles. Ni tan sols sobta que la filla més gran fos companya de classe de la Martina. Aquests fets no són ara sinó notes a peu de pàgina per a una història molt més gran i enigmàtica. Però tampoc vull avançar-me als esdeveniments.
Aquella tarda, com cada tarda abans d’aquella i després, estàvem a la platja jugant com els nens que érem. Jo hi era, i la Martina també i altres nois i noies de la nostra edat, malgrat que a molts ja els he oblidat. Però ella era allà, d’això n’estic segur. Recordo haver alçat el cap de la tovallola i haver-la vist caminar decidida per la vora de l’aigua. Recordo el to vermellós de la seva esquena cremada pel sol, recordo el color del seu banyador, recordo el número exacte de granets de sorra adherits al seu cul. Quan la vaig veure parlar amb aquell home el cor em va fer un salt i estic segur que mai més l’he tornat a tenir a lloc. Aquell home era el nostre professor d’història, o de geografia, o de biologia, … de fet això no importa. La recordo perfectament, allà palplantada, parlant amb ell, rient descaradament, passant-li la mà subtilment per l’avantbraç esquerra, mirant-lo des del darrera d’unes ulleres de sòl descomunals, saludant a la seva dona i a les seves filles com si aquella situació no tingués res d’extraordinari. La blasfèmia d’aquella escena era alarmant. I malgrat tot, en ella era tan natural que ningú es va horroritzar.
Aquella mateixa nit els vaig tornar a veure junts, prenent un cafè a la terrassa d’un bar davant la platja de les barques. Em vaig quedar parat, gelat al adonar-me del que estava passant. Els vaig haver de seguir quan van marxar del bar, era la meva responsabilitat treure l’entrellat d’aquella naixent relació. La Martina va acompanyar al professor fins al seu cotxe, aparcat en un anònim pàrquing a prop del port. Ella caminava fent saltirons al seu voltant, teixint una tela d’aranya amb els seus cabells. Al arribar al cotxe, ella li va plantar un peto a la galta brusc i obscè. El pobre home estava perdut des de bon principi.
Aquella va ser l’última vegada que se’ls va veure al poble. L’endemà havien desaparegut de la superfície del planeta com si no haguessin existit mai. En saber de la seva desaparició els rumors van brollar com bolets tafaners. La gent va donar per fet que se’n havien anat de matinada els dos junts. Algú -no sé qui però no vaig ser jo- va dir que els havia vist caminar junts de la mà dies abans. D’altre gent asseguraven que havien fugit en direcció a algun paradís exòtic on començar una nova vida. Fins hi tot quan uns dies després la policia va trobar el cotxe del professor cremat en mig de la serra de l’Albera, la gent va refusar a canviar ni un sol detall de la crònica oficiosa del romanç entre la Martina i el seu professor. Al cap i a la fi, a qui no li agrada un bon relat d’amor prohibit i escandalós?
Després de tots aquests anys, no puc evitar pensar en la Martina. Als matins quan em llevo i surto al jardí a regar les plantes, em quedo una bona estona mirant els crisantems que vaig plantar aquell mateix estiu. Recordo que la meva mare es va sorprendre quan li vaig dir que volia plantar-los al pati del darrera de casa, però de bon grat em va comprar la terra i les llavors. Vaig cavar durant una tarda sencera, preparant la terra amb molta cura, i els vaig plantar minuciosament. D’ençà de les hores els he cuidat cada dia com si fossin el meu gran amor, mai deixant que ningú s’hi acosti. De tant en tant em passo hores assegut, mirant els crisantems com quan la mirava a ella. Encara intentant resoldre el misteri de la seva vida.
Pau Varela 