Encara ara hi dono voltes. Només llevar-me, de bon matí i amb la guàrdia a mig alçar, el gat del veí m’havia fotut una bona allisada. Era una d’aquelles coses que em passava de tant en tant, sempre per sorpresa, com un tornado. Els gats del barri s’havien amotinat en contra meva, me la tenien jurada els molt miserables. No els agradava la meva manera de parlar, em deien entre esgarrapada i esgarrapada, desafinava amb les esdrúixoles, es queixaven al mateix temps que em retorçaven els mugrons.
—I què? —els replicava jo—. Què n’heu de fer vosaltres de les meves esdrúixoles?
Aquell matí, però, havia sigut més desagradable de l’habitual. A poc vaig estar de mossegar a aquella bola de pèl petulant. I a sobre, estava l’anguniosa sessió de pintura. Feia tres dies que el temps em lliscava d’entre els dits com melmelada mentre em quedava quieta amb cara de vi agre davant del pinzell del meu marit.
—No et moguis! —em repetia ell llençant a l’aire pinzellades i jo, només per portar-li la contraria, em movia. No gaire, a penes 7 mil·límetres a la meva dreta en direcció a la finestra oberta. Però prou per fer que se li ericés el borrissol del melic.
Que n’ets de pelut, pensava rient sota la faldilla.
—No et moguis! —hi tornava ell traient la llengua i, es clar, el meu trajecte avançava 7 mil·límetres més.
No recordo quantes vegades m’havia exigit que em quedes quieta, però a jutjar per la perfecció de la paràbola de la seva caiguda al llençar-lo per la finestra, havien sigut prou vegades com per no haver de patir mai més per afinar amb les esdrúixoles.
Pau Varela 