El títol d’aquesta entrada és una parida. Tota ficció és més rica si els personatges que la protagonitzen son complexos, no només la ciència-ficció. Però aquesta idea tan òbvia no me la treia del cap l’altra nit mentre veia el capítol de Black Mirror titulat Beyond the Sea. Pels que no l’hagin vist encara (cosa a la qual us recomano posar-hi remei, tot i que amb algun asterisc), aquest capítol de gairebé hora i mitja de durada està protagonitzada per Aaron Paul, Josh Harnett (long live the Hartnettssance!) i Kate Mara, i és un estudi de personatges amb totes les de la llei, on els elements de ciència-ficció permeten portar un grup de personatges a un límit molt extrem.
Ambientada als anys seixanta, en una realitat alternativa (algú més comença a estar cansat del multivers? Només jo?), la trama gira entorn dos astronautes en mig d’una missió de sis anys, que tot i trobar-se aïllats a l’espai tenen la possibilitat de tornar a casa a través d’unes rèpliques que ocupen el seu lloc a la Terra. Ambdós viuen les seves vides amb normalitat mentre van atenent puntualment les necessitats de la nau espacial on es troben els seus cossos reals (t’estaràs preguntant per què no ho fan al revés i no envien les rèpliques a l’espai… aquest és el teu error; preguntar). Tots dos tenen estils de vida molt diferents. Mentre en David (Harnett) viu una vida envejable plena de masturbacions espontànies amb una família perfecta i gaudeix de la fama que li reporta ser astronauta, en Cliff (Paul) porta una vida d’aïllament al camp, amb un fill amb qui gairebé no té relació i una dona que se sent sola fins i tot quan ell hi és… i aparentment sense masturbacions.
La missió es desenvolupa amb normalitat fins que un bon dia un dels germans Culkin (no em pregunteu quin) decideix fer la seva millor imitació de Charles Manson i carregar-se la família d’en David i, de passada, la seva rèplica. Per tal d’evitar que en David no perdi el cap del tot i se suïcidi (matant-lo a ell de retruc), en Cliff decideix permetre que faci servir el seu enllaç amb la Terra (i la seva rèplica) per passar estones a casa seva… amb la seva dona… sense ningú més… Sí, és evident que la cosa no acaba massa bé.
El capítol dedica la major part de la seva durada a les relacions entre els seus tres protagonistes, sense sorpreses, més enllà d’un final que és una mica ¡AJA! i que no és ni de llarg tant transgressor com es deuen pensar els guionistes. No hi ha grans escenes d’acció, no hi ha grans ensurts, simplement tres éssers humans atrapats en una situació impossible feta possible gràcies a l’especulació científica.
Això em retorna a la idea de base; la millor ciència-ficció és aquella que conté personatges complexos.
La ciència-ficció deu ser el gènere que més discursos i sermons genera al voltant de si mateix. Un dia qualsevol a les xarxes salvatges es poden trobar grans debats sobre l’essència mateixa del que fa que una història sigui (o no) ciència-ficció. Potser en novel·la romàntica passa el mateix, ves a saber, potser hi ha una comunitat nombrosa intentant definir quants obstacles ha de superar la parella protagonista per tal d’encaixar en la tradició del gènere. Però si hi ha un argument al qual mai li he vist el sentit és aquell que sosté sense miraments que els elements científics i/o tecnològics són l’ingredient primordial d’una «»»»»bona»»»»» novel·la de ciència ficció. Doncs no, no s’han de tenir coneixements científics per gaudir de la ciència-ficció amb plenitud (pots deixar-te el doctorat en dinàmica molecular de la interfície cèl·lula-biomaterial a casa). No, la ciència no ha de ser absoluta i inequívocament veraç (els manuals científics els tenim a una altra secció, gràcies per la seva visita). Evidentment, l’element especulatiu ha de tenir coherència (maleïda paraula on les hi hagi!) interna i ser plausible (que no certa).
Personalment el que sempre m’ha atret de la ciència-ficció són els seus personatges complexos. Individus multidimensionals, en conflicte constant amb les seves emocions i dilemes morals, obligats a lidiar amb situacions excepcionals que s’escapen a la realitat coneguda (mimètica?). Un exemple que tinc a molt a mà és l’obra de Peter F. Hamilton, un dels millors autors de ciència-ficció que he llegit mai i un home que no s’està d’hòsties; per menys de mil pàgines ell no s’hi posa (mentirà! Recentment, l’editorial Chronos ha publicat Cercallums, escrita a quatre mans entre Gareth L. Powell i ell i que té unes 160 pàgines. Però m’agrada pensar que la feina del senyor Powell ha sigut anar fotent-li clatellots al crit de »sigues concís, collons», com si fos el director d’orquestra a Whiplash).
El cas és que acabo de completar la meva lectura anual de Hamilton, una tradició que porto ja anys fent. Aquesta vegada ha caigut Pandora’s Star, una novel·la genial que acapara dotzenes i dotzenes de mons i personatges. Com a moltes altres de les seves novel·les (la millor, per a mi, continua sent Great North Road), crea una gamma de personatges tan diversa com aclaparadora, fins al punt de tenir la impressió d’estar llegint tres novel·les al mateix temps. Cada personatge, per secundari que sigui, mereix ser desenvolupat i tenir la seva pròpia veu i experiències. Cada planeta nou és un lloc amb una història i cultures que cal explicar. És exasperant i meravellós al mateix temps.
Tant les novel·les de Peter Hamilton, com el capítol de Black Mirror, com la ciència-ficció en general, tenen en el seu nucli una exploració del que significa ser humà. Mitjançant la creació de personatges complexos, les millors obres del gènere reflecteixen la naturalesa multifacètica de la condició humana. A través d’aquests personatges, la ciència-ficció s’endinsa en qüestions existencials, dilemes morals i examina les conseqüències de les nostres accions. Ens desafia a reflexionar sobre la nostra pròpia existència, el nostre lloc en l’univers i els dilemes ètics que sorgeixen dels nostres avenços científics.
D’altra banda, el gènere està ple d’obres on els personatges són una mera excusa per explorar idees. No cal anar més lluny que fer una mirada a l’obra d’Isaac Asimov, un autor excepcional que va definir el gènere i al qui l’importava tres raves la construcció de personatges (fun fact sobre el mestre: les dones que assistien a les convencions de ciència-ficció de l’època el coneixien amb el sobrenom de l’home de les cent mans). Això no treu, ni de bon tros, que la saga de la Fundació, sense anar més lluny, sigui un espectacle literari (sobretot la trilogia original, de les altres millor no parlar-ne).
Per això quan algú s’encaparra a limitar la ciència-ficció a ser poc més que un compendi de manuals científics, no puc evitar abaixar el cap en un sospir. Algunes discussions estan condemnades a ser repetides i repetides fins a la fi dels temps, i aquesta segurament n’és una. Però la ciència-ficció, primer de tot, ha d’explicar bones històries. I si hom vol escriure una bona història necessita personatges que reflecteixen les complexitats de la condició humana, forçant-nos a enfrontar-nos a qüestions existencials.
I aquí ve el gir final! Tota aquesta xapa no és més que la meva opinió totalment esbiaixada. Segurament hi haurà gent que no estigui d’acord amb res del que s’ha dit aquí. A aquesta gent us dic aneu a cagar que podeu seguir el vostre camí tranquil·lament que mai us diré que porteu el pas a peu canviat. Però en un món on la gent fa dels seus biaixos bandera, aquest és el que jo trio.
Pau Varela 