La dona estava asseguda al sofà, agitada, remenant entre els dits l’anell de casada mentre el seu marit no li treia l’ull de sobre ni un instant, palplantat a l’altra punta del menjador.
—Llavors, què collons n’has fet? —va preguntar ell, esforçant-se per velar l’enuig que li cremava a l’estómac sense gaire traça.
—L’he amagat, es clar. Què vols que faci? Que la posi al jardí com un nan d’aquells horteres que tant t’agraden, perquè la puguin veure els veïns? —va respondre ella, extingint una rialla amarga.
—És que no soc capaç d’entendre què t’ha passat pel cap per fer una cosa així—. L’home es va passar la mà pel front xop de suor, solcat pels senyals dels anys entregats amb devoció religiosa a la seva dona.
—No ho sé… —va dir ella, enfonsant la mirada més i més a la catifa beix i fent el possible per ignorar la taca de sang en forma de continent austral o de cul, segons la perspectiva des d’on es mirés, que s’estenia als peus del seu marit—. M’he atabalat, ja saps que em passa quan em poso nerviosa, carinyo»
—Massa bé que ho sé, però feia vint anys que no tenies una crisi, almenys d’aquestes. No entenc què t’ha passat, justament avui…
—Tots dos sabem que havia de passar, tard o d’hora.
L’home va callar, donant-li la raó a la seva muller amb un silenci gèlid, com sempre feia quan es topava amb un carreró sense sortida en les seves discussions. Tots dos van romandre callats uns minuts eterns, sense saber ben bé que dir-se. La temperatura del menjador no deixava d’augmentar, malgrat que totes les finestres del modest xalet on vivien estaven obertes de bat a bat des de primera hora del matí.
—I on l’has amagat, si es pot saber? —va atrevir-se a preguntar ell finalment.
Ella no va respondre, absorta entre el cabdell de pensaments que es barallaven dins la seva closca per una mica d’atenció. Això no va fer més que atiar la còlera d’ell.
—Paquita, amor meu, on l’has fotut? —va tornar a preguntar ell, alçant la veu prou per a fer-la saltar un parell de dits per sobre del coixí del sofà.
—Per què ho vols saber? —va dir ella, disgustada.
—Que per què ho vull saber? Doncs perquè no vull obrir la nevera per agafar-me una cerveseta i trobar-me-la allà, mirant-me, per això.
—Ets una marieta. Mai has tingut els pebrots per tractar amb aquestes coses. Jo aguanto totes les teves manies, totes i cada una. I tu? A la mínima que faig una cosa, una petita cosa que et fa arrufar una mica el nas, et tornes boig.
—I què li direm a la teva filla? Has destrossat la catifa que ens va portar d’Egipte, com li…
—A sota el llit —va interrompre ella, amb veu trencada.
—Què has dit?
—L’he ficat a sota el llit.
—Quin llit? El nostre?
—Quants creus que hi ha llits en aquest palauet de suburbi on em tens malvivint?
—Però que no hi toques? Estem a trenta-set graus a ple estiu, ja deu estar descomponent-se a hores d’ara. Saps perfectament el fàstic que em fa la ferum que fan quan s’estan podrint.
—M’ha semblat un lloc tan bo com qualsevol altre.
—I es pot saber què t’ha dit?
—Què m’ha dit qui?
—La morta dels collons! —va exclamar ell.
—No cal cridar! Potser em falla la vista, però l’oïda la tinc perfecte!
—Què t’ha dit, Paquita, carinyo, perquè la degollessis?
—M’ha demanat un got d’aigua.
—Te l’has carregat perquè t’ha demanat un miserable got d’aigua?
—Sí, m’ha semblat groller. Jo no l’he convidat a venir a casa nostre, s’ha presentat ella, sortint del no res.
—És una comercial, hòstia. Això és el que fan per guanyar-se la vida!
La dona va esclatar a riure sota la mirada esmaperduda del seu marit.
—Ara ja no —va dir ella encara rient i eixugant-se una llagrimeta.
Ell va somriure, enamorat com el primer dia.
Pau Varela 