Em sento una mica en l’obligació de confessar que la sèrie d’acció real d’Ahsoka no m’ha agradat gens. Més enllà d’alguns encerts aïllats (Baylan Skoll és un personatge fascinant, visualment la sèrie té moments preciosos, Rosario Dawson és una deessa i un encert de càsting, Huyang, amb la veu del gran David Tennant, és extremadament carismàtic…) la sèrie està farcida de molts dels mals que ja van fer descarrilar la tercera temporada de Mandalorian, la sèrie d’Obi-Wan Les Aventures de la Petita Leia, i Boba Fett. Diàlegs carrinclons (homenatge a papa Lucas?), personatges a mig coure, relacions poc desenvolupades i mancades de qualsevol química, i una dependència malaltissa en altres sèries, pelis o llibres de l’univers expandit (o llegendes) per poder veure més enllà dels putus easter eggs… en definitiva la sèrie és un desastre embolicat amb un paper de regal preciós…
…en la meva opinió completament subjectiva i personal.
El cas és que a partir del quart episodi l’única raó que em quedava per continuar veient-la era poder veure el debut en carn i ossos d’un dels personatges més fascinants de tot l’univers Star Wars, amb l’esperança que ni tan sols Dave Filoni (creador de la sèrie i guionista de referència per totes les coses Star Wars gràcies a la seva feina a Clone Wars i Rebels) la cagués. Malauradament, el resultat final és tan decebedor que començo a trobar a faltar els anys on no teníem res més que les novel·les i els còmics per anar descobrint més racons de la galàxia molt, molt llunyana.
Qui collons és Thrawn i perquè m’importa tres merdes que un senyor pintat de blau l’interpreti?
M’agrada que em feu aquesta pregunta.
Diu la llegenda…
A l’expansiva galàxia de la tradició d’Star Wars, pocs personatges han tingut un impacte tan gran com el Gran Almirall Thrawn sense haver format part de les pel·lis originals. Creat per l’escriptor Timothy Zahn el 1991, l’evolució de Thrawn des de la seva primera aparició com antagonista en la cèlebre trilogia Hereu de l’Imperi fins a arribar a ser un dolent moralment complex és un exemple de la profunditat narrativa i la versatilitat potencial de l’univers creat per papa Lucas.
Hereu de l’Imperi i les seves dues continuacions, El Ressorgir de la Força Fosca i L’última Orde, és una trilogia de novel·les ambientada 5 anys (si fa no fa) després d’El Retorn del Jedi. En aquesta primera aparició, Thrawn és un dolent despietat amb una ambició tenaç per acabar amb la rebel·lió. El seu caràcter, particularment en el primer llibre, està marcat per una vilesa descarnada que no està gaire lluny de l’Emperador o Darth Vader. Apareixen les típiques escenes on castiga brutalment als seus propis subordinats si la caguen, i en cap moment hi ha dubte que la seva moral estigui gaire allunyada del feixisme inherent de l’imperi.
No obstant això, fins i tot en aquesta trilogia inicial es poden apreciar subtils indicis de la seva complexitat com a personatge. La veneració que Thrawn té per l’art com a mitjà per conèixer millor als seus enemics ja insinua un personatge més profund i polifacètic, amagat sota el seu posat cruel. També destaca el fet que la seva major habilitat no sigui la força física, ni tan sols la força, sinó que és el seu intel·lecte i capacitat tàctica el que el converteix en un enemic formidable.
El canvi narratiu al voltant del personatge es fa profund a la duologia La Mà de Thrawn, que comprèn Espectre del passat i Visió del futur. Aquesta duologia va presentar noves capes de complexitat a la personalitat de Thrawn, revelant i explorant les seves motivacions; el seu objectiu final no és la conquesta, sinó la protecció del seu poble, els Chiss. Això va marcar una diferència significativa en la seva presentació inicial com un comandant imperial sense escrúpols.
En tot moment, a mesura que un llegeix les novel·les, queda clar que Timothy Zahn vol anar un pas més enllà a l’hora d’explorar els motius que poden fer que un personatge d’una intel·ligència tan marcada, i que pot ser de vegades inclús honorable, acabi unint-se a l’imperi. Aquest canvi cap a un personatge moralment matisat va servir de base per a la versió de Thrawn introduïda en la nova literatura canònica.
Thrawn 2.0: ara, amb més Thrawn.
Amb la compra de LucasFilm per part de Disney, l’anterior univers expandit va passar a ser el que avui en dia es coneix com a llegendes, perquè Disney està plegat de porcs avariciosos poder preparar la nova trilogia de pel·lícules deslligada de tot compromís amb un univers expandit que havia crescut durant décades i encetar així un cànon narratiu nou. Com a part d’aquest nou cànon, el 2017 es va publicar la novel·la Thrawn (títol que denota el pes del personatge a l’imaginari del fandom), per reintroduir el personatge. La perspectiva narrativa de la novel·la està filtrada a través d’Eli Vanto, un oficial de l’imperi per a qui Thrawn és, en un primer moment, un gra al cul però que de mica en mica acaba guanyant-se la seva admiració precisament per la seva forma de fer tan alienígena (en tots els sentits). Tot i que aquesta iteració de Thrawn conserva molts dels trets del que havíem conegut, Zahn l’humanitza encara més. La capacitat de Thrawn per inspirar lleialtat i admiració entre els seus subordinats, per exemple, amplifica encara més l’aura de noblesa que envolta el personatge.
Ara bé, tot i que Thrawn pot ser un antagonista i protagonista complex, innegablement encarna trets immorals. Posseeix una mentalitat autoritària que prioritza el poder per sobre de tot, i com a resultat d’això conceptes com la llibertat o la justícia no són rellevants si s’interposen en el seu camí per assolir els objectius que s’ha marcat. Thrawn afirma explícitament que l’Imperi és millor que altres formes de govern, com ara la República, a causa de la seva direcció forta sota una única autoritat centralitzada. Al cap i a la fi, és aquesta força la que l’atreu a l’inici per servir a l’Imperi, ja que aquest té els recursos (principalment militars) per protegir al seu poble de les amenaces a les quals s’enfronten als marges de la galàxia. Fins i tot la seva valoració de la vida es basa menys en l’altruisme i més en el pragmatisme pur, ja que tothom pot servir un propòsit.
Tant les novel·les que completen aquesta primera trilogia dintre del nou cànon (Aliances (2018) i Traïció (2019)), com la trilogia de l’Ascendència aprofundeixen encara més en la psique de Thrawn. Aquests llibres el retraten com un personatge amb moments d’introspecció i vulnerabilitat, emfatitzant la complexitat de les seves relacions i emocions. Aquest intricat retrat afegeix capes al personatge de Thrawn, fent-lo encara més multidimensional.
Thrawn a Rebels i Ahsoka : un retorn a la vilesa simplista
És en aquest context que Thrawn fa el seu debut a la narrativa audiovisual d’Star Wars, primer a Rebels, la sèrie animada creada per Dave Filoni. Situada entre els esdeveniments de l’Episodi III i l’Episodi IV, l’argument de Rebels se centra en un grup de personatges que es converteixen en membres actius de l’Aliança Rebel i lluiten contra l’Imperi Galàctic. A la tercera temporada, Thrawn irromp a la trama i esdevé el dolent principal en una interpretació del personatge més monocromàtica i tradicionalment vil. Aquesta versió de Thrawn està totalment desproveïda de la profunditat i les motivacions que es poden trobar a les novel·les. Se’l representa com un dolent fred i calculador… i prou. Evidentment una sèrie de televisió de vegades no pot fer el treball amb els personatges d’una novel·la, però sorprèn que tenint a mà els recursos per matisar el personatge i fer-lo més interessant, es prefereix limitar-lo a un arquetip ja conegut.
És aquesta versió més simplificada la que malauradament ha prevalgut una vegada arribat el moment de passar a l’acció real. Deixant de banda la plasmació visual, que de vegades sembla un ‘xap’ de CGI animat sobre l’actor que l’interpreta (un Lars Mikkelsen de presència intimidadora i que ja donava veu al personatge a Rebels), el cert és que tots els elements que fan de Thrawn un personatge tan interessant s’han quedat definitivament pel camí. En cap moment fa l’efecte de tenir ni la complexitat i la intel·ligència que li són característics, víctima d’un guió que sembla més preocupat en impactar a base de referències al passat (i al futur) que en desenvolupar personatges.
Ni tan sols sembla que Thrawn tingui un pla realment prou elaborat per a ser la gran amenaça que se suposa que ha de ser, soldats zombi a part. El que més ràbia fa és que existia l’oportunitat de fer quelcom més interessant. Recordeu quan he dit que Thrawn, en la seva visió pragmàtica de les coses, considera que l’Imperi és la forma de govern més eficaç? Ahsoka (com Mandalorian abans) sembla compartir aquesta opinió o, si més no, no té problemes en assenyalar la incompetència i la corrupció que minven a la Nova República. Per què quedar-te a mig camí i no fer dubtar a l’audiència sobre si Thrawn no tindrà raó en veure la Nova República com a feble i incapaç d’oferir seguretat i ordre a la galàxia? Per què no oferir un dolent en la línia d’altres com Killmonger o Thanos; antagonistes amb motivacions definides i gairebé justificables des d’un cert punt de vista?
Ahsoka és en molts sentits la cinquena temporada de Rebels, per bé o per mal. Davant qualsevol repte plantejat per la trama, la sèrie sembla predisposada a optar per la solució més fàcil. Potser després del desastre de la nova trilogia Disney continua anant amb peus de plom per no despertar la ira enfurismada del nucli dur de fans que no volen ni sentir a parlar de fer evolucionar una narrativa condemnada a repetir una vegada i una altra la mateixa fórmula. La ironia de tot plegat es troba en el fet que Star Wars mai ha tingut por de plantejar trames i personatges complexos. Diguem el que diguem de papa Lucas, l’home mai va optar pel camí fàcil a l’hora de construir la seva epopeia galàctica.
Suposo que en el fons m’estic fent gran. Escric això el dia que faig els trenta-vuit anys, cosa que em situa a l’equador de la meva vida (tot i que si feu cas de la meva dona, estic vivint en el temps afegit). Potser estic en la fase d’home gran que crida als núvols, però la veritat és que trobo a faltar una mica més d’ambició creativa en aquesta nova fornada d’històries dintre d’un univers que ha estat una part important de la meva formació com a espectador i lector.
Pau Varela 