Un dels fenòmens més depriments dels últims anys en el món del cinema, però també cada vegada més a la televisió, és el que en anglès s’anomena les legacy sequels. Oficialment, aquestes seqüeles són pelis/sèries que segueixen la continuïtat de l’obra original (o obres originals), però es desenvolupen més endavant en el temps, sovint centrant-se en nous personatges amb els originals encara presents en la trama d’alguna manera. Un exemple és Ghostbusters: Afterlife (2021, Jason Reitman). Això, que de vegades es ven com a homenatge, no és més que una excusa per esprémer la nostra nostàlgia sense haver de prendre cap mena de risc creatiu.
Però com que no tot és una puta merda (ho sé, costa de creure), de vegades aquesta dèria de les productores i les plataformes per recuperar qualsevol cosa del passat permet revisitar sèries que potser en el seu moment no van aconseguir tot el públic que mereixien. Una d’aquestes sèries que ha tornat a la vida recentment és Justified, que fa pocs mesos va veure estrenada una continuació gairebé deu anys després de finalitzar la seva emissió original.
Justified es va estrenar el 16 de març de 2010, gairebé als albors del boom de les plataformes d’streaming. Creada per Graham Yost, la sèrie segueix a Raylan Givens (Timothy Olyphant), un agent federal dels Estats Units amb un estil propi de fer justícia creat per l’autor de novel·la negra Elmore Leonard. Adaptada del relat curt Fire in the Hole, la sèrie ens presenta a un protagonista que, de vegades, sembla sortit directament d’un clàssic del western, pistola en mà i barret abaixat.
Però a diferència d’altre sèries amb punts de partida similars, el mérit de Justified resideix en la seva subtilesa. A primera vista, és una sèrie policíaca. Però és molt més que això. El Comtat d’Harlan, a Kentucky, no és només l’escenari on succeix l’acció. És un personatge més. El rerefons de les ciutats mineres i les profundes divisions socioeconòmiques del comtat d’Harlan pinten el retrat vívid d’un lloc impregnat d’història i conflictes generacionals. Aquí, entre les mines de carbó i les caravanes, es lliura una guerra entre el crim organitzat i arrelat a la zona.
La interpretació de Timothy Olyphant com a Raylan és un altre dels trets diferencials d’aquesta sèrie. Amb un aire i un posat que recorda als pistolers del western clàssic, Raylan és un home de llei, estoic, amb un codi particular. Però no és un heroi de moral infal·lible. És obstinat, orgullós, i malgrat una imatge de mascle alfa arquetípic la seva relació amb les dones el deixa moltes vegades en una posició de vulnerabilitat gairebé còmica. La seva idea de justícia sovint no coincideix exactament amb la llei. Aquesta ambigüitat moral impulsa gran part de la tensió de la sèrie.
Què és un heroi sense la seva nèmesi?
Justified no és només la història de Raylan Givens. L’antagonista principal de la sèrie durant les seves cinc temporades, Boyd Crowder, interpretat amb intensitat i carisma electritzants per Walton Goggins, és en molts moments tant protagonista de la sèrie com el mateix Raylan. Boyd és moltes coses: un supremacista blanc, un fetitxista dels explosius, un predicador, un gàngster amb ànima de poeta, i una icona de la moda paleta. Però etiquetar-lo és complicat precisament perquè la seva relació amb Raylan és complexa.
La dinàmica entre els dos personatges serveix com a columna vertebral narrativa de la sèrie. Tots dos comparteixen un mateix origen; van excavar carbó junts quan eren joves. Aquesta història compartida és significativa. Mentre tots dos van emergir del mateix origen, els camins que van escollir van ser notablement diferents. El seu passat comú afegeix capes de complexitat a la relació entre tots dos i les seves interaccions es basen tant en el que està succeint en el present com en la rancúnia acumulada amb els anys.
Els diàlegs entre els dos barregen a parts igual camaraderia, respecte i rivalitat, i són alguns dels moments més intensos de la sèrie. És un ball entre tots dos personatges, i cada moviment és imprevisible. Les seves vides a costats oposats de la llei els posen en enfrontament constant, però el seu passat i la seva entesa mútua sovint els acosten, creant un ball d’adversaris que, en el fons, s’entenen millor que ningú.
El més fascinant de Raylan i Boyd és com es reflecteixen l’un a l’altre. Són dues cares de la mateixa moneda. Tots dos són intel·ligents, carismàtics i profundament imperfectes. Operen segons codis ètics personals que, encara que diferents, posseeixen una coherència interna única per a cada un d’ells. Hi ha moments en què els seus rols podrien fàcilment invertir-se, amb Boyd fent de l’heroi i Raylan, l’antagonista. Aquesta dualitat et manté enganxat, ja que mai saps com serà el seu següent enfrontament.
Seria injust no esmentar els personatges secundaris, també. Cada personatge de la sèrie està meticulosament construït i aporta profunditat, humor i, sovint, un toc de tragèdia a la narrativa. Els guionistes tenen un do per fer que fins i tot els personatges menors siguin memorables. L’influència d’Elmore Leonard és palpable en aquesta diversitat, deixant la seva empremta en els diàlegs, sempre aguts i elaborats.
Si sona a literatura, reescriu-ho.
Elmore Leonard, sovint anomenat «El Dickens de Detroit», és conegut per la seva veu narrativa distintiva, caracteritzada per un diàleg nítid, una aguda observació del detall i un do per retratar les parts més crues de la vida. Les seves històries sovint difuminen les línies entre herois i antiherois, homes de la llei i criminals, destacant les àrees grises de la moralitat. Justified, tot i ser una adaptació, transmet perfectament l’estil únic i les sensibilitats de Leonard.
Les històries de Leonard estan impulsades pels diàlegs i això es reflecteix a la pantalla. Els seus personatges comuniquen de maneres que són carismàtiques i carregades de subtext. Els intercanvis ràpids entre Raylan i Boyd, per exemple, o les confrontacions tensades i concises recorden l’estil d’escriptura de Leonard, on cada paraula té pes.
Una de les màximes per les quals Leonard era «si sona a literatura, reescriu-ho». Això es traduïa en el fet que la seva prosa estava lliure de floritures innecessàries, centrant-se a impulsar la història cap endavant. Justified reflecteix aquest minimalisme en la seva forma de narrar. Hi ha una certa focalització a la trama i un ritme de constant creixement. Visualment, s’opta per abraçar la fotografia descarnada tan típica de la televisió tradicional, deixant que el punt distintiu l’aportin els escenaris o el vestuari i no tant la fotografia.
Una sèrie que val la pena recuperar.
En un moment on sembla que cada setmana s’estreni una sèrie que no ens podem perdre, potser no està de més recordar que tenim un catàleg de sèries ja emeses que val la pena redescobrir. Jo fa poc vaig tornar a veure les cinc temporades originals de Justified per preparar-me per la nova temporada, i la sensació és que manté la seva rellevància fins i tot avui dia.
És una sèrie que recompensa a la seva audiència amb una narrativa rica, personatges complexos i una representació autèntica d’un lloc sovint ignorat en narrativa. És un western modern que ret homenatge als clàssics, mentre es construeix una identitat pròpia i convida els espectadors a qüestionar la moralitat, la justícia i la naturalesa de la redempció.
Justified: City Primeval, la nova temporada estrenada recentment, és una continuació fidel a l’esperit de l’original, però combinant nous ingredients, personatges i escenaris. Encara no hi ha confirmació si es quedarà en una minisèrie o si tindrà més temporades, però en qualsevol cas és una sèrie recomanable tant per als fans com per als quin no coneixeu l’original (i no patiu que no cal posar-se al dia, la podeu veure sense haver vist les cinc temporades originals).
Pau Varela 