Rebel Moon – Part One: A Child of Fire
Director: Zack Snyder | Guió: Zack Snyder, Kurt Johnstad, Shay Hatten | Història: Zack Snyder | Producció: Deborah Snyder, Eric Newman, Zack Snyder, Wesley Coller | Repartiment Principal: Sofia Boutella, Djimon Hounsou, Ed Skrein, Michiel Huisman, Doona Bae, Ray Fisher, Charlie Hunnam, Anthony Hopkins | Direcció de Fotografia: Zack Snyder | Edició: Dody Dorn | Música: Tom Holkenborg | Companyies Productores: The Stone Quarry, Grand Electric | Distribució: Netflix | Dates d’Estrena: 15 de desembre de 2023 (Estats Units), 21 de desembre de 2023 (Netflix) | Durada: 134 minuts | País: Estats Units | Pressupost: 166 milions de dòlars (compartit amb Rebel Moon Part Two: The Scargiver)
Sinopsi: Quan una colònia pacífica als confins de la galàxia es veu amenaçada per un poder tirànic, la seva millor opció per sobreviure és la misteriosa Kora. Aquesta reuneix un grup disposat a lluitar, format per forasters, insurgents, camperols i orfes de guerra de diversos planetes units per una causa comuna: la redempció i la venjança. Mentre l’ombra de tot un imperi galàctic se cern sobre la més improbable de les llunes, és lliura una batalla pel destí d’una galàxia i es forja un nou exèrcit d’herois.

La filmografia de Zack Snyder s’ha convertit en una mena de test de Rorschach sobre l’estat del cinema de gran pressupost americà (els famosos blockbústers). Segons a qui preguntis, Snyder és el pitjor i el millor que li ha passat al cinema en la última dècada. Compta amb defensors de la talla de Christopher Nolan i al mateix temps s’ha convertit en un meme del que fins i tot fan conya a un dels fenòmens cinematogràfics de l’any, Barbie (Greta Gerwig, 2023). Mentre que alguns crítics i cinèfils denuncien amb certa virulència el seu estil excessivament estilitzat i desproveït de substància, els seus fans més fervents defensen aferrissadament la seva visió (i en ocasions passant-se de frenada), elogiant la seva capacitat per crear experiències visualment captivadores i emocionalment ressonants.
S’ha de reconèixer que ell mateix ha estat el primer a posar-se a línia de foc dels crítics amb els projectes que ha triat. Des del seu debut, amb el remake del clàssic de George A. Romero, Dawn of the Dead (2004), passant per l’adaptació de l’obra mestre d’Alan Moore, Watchmen (2009), i fins a esdevenir motor creatiu del ja mort univers expandit de DC, no hi ha cap peli seva que s’hagi estrenat sense un debat encès al seu voltant (fins i tot la pel·lícula de les òlibes s’ha analitzat fins a l’avorriment per les seves interpretacions polítiques). El que no es pot negar és que la seva carrera ha posat a prova la salut mental del fàndom i ha encès debats sobre la naturalesa mateixa del que constitueix el «bon» cinema. És per això que no resulta estrany que la seva última pel·lícula Rebel Moon Part I: A Child of Fire, estrenada per Netflix, hagi generat reaccions de tota mena, moltes d’elles gairebé més centrades en la figura de Zack Snyder que en la mateixa pel·lícula.

Més Warhammer 40k que Star Wars
Aviseu-me si ja heu sentit aquesta cantarella: Rebel Moon és una història original creada per Snyder en un primer moment com a idea per vendre a Lucasfilm. Com a tal, comparteix no pocs ingredients amb la galàxia molt, molt llunyana: un imperi galàctic malvat, un grup de rebels, espases làser, planetes de tota mena, i fins i tot una taverna plena de personatges que no desentonarien als carrers de Mos Eisley… Però Rebel Moon, com també la trilogia original de papa Lucas, és una amalgama de referències que va més enllà de tot això. D’una banda, l’argument veu directament del cinema d’Akira Kurosawa, en particular de Shichinin no Samurai / Set Samurais (1954), de l’altre l’ambientació s’inspira en obres clàssiques de la ciència-ficció.
No obstant això, la inspiració més gran darrere de Rebel Moon és segurament la revista de fantasia il·lustrada de la dècada de 1980 i la pel·lícula d’animació Heavy Metal, de la que Zack Snyder és fan declarat. Molts dels fotogrames que poblen Rebel Moon en gloriosa càmera lenta podrien ser perfectament la portada d’una novel·la pulp de fantasia (paio musculat i sense samarreta cavalcant a sobre un griu? Clar que sí, noi!). Personalment, jo li veig més semblances amb Warhammer 40K, o fins i tot Final Fantasy, que amb Star Wars, però això és un debat una mica absurd.
Com que el que no és plagi és homenatge, gràcies en part a aquestes fonts d’inspiració molta crítica s’ha centrat a ressaltar la manca d’originalitat de la proposta. No, Snyder no ha inventat res de nou, però el que sí que ha aconseguit fer és una pel·li de gran escala (dos en realitat, o quatre si comptem les versions del director corresponents, més un videojoc i varis spin-offs… hòstia quin mal de cap de cop) que no està basada directament en cap propietat intel·lectual prèviament existent. Si no entens per què això és rellevant, és que t’has perdut els últims quinze anys de cinema.

El director a qui tothom odia
Quan un veu una pel·li de Zack Snyder, no pot evitar reconèixer els trets estilístics que el caracteritzen. Com definiríem una pel·lícula seva? Una definició possible pot ser la següent: una pel·lícula amb un estil visual marcat per un contrast alt per ressaltar ombres, colors dessaturats i textura granulosa per accentuar un to fosc i dramàtic, ús de càmera lenta per sobre de les seves possibilitats (a Rebel Moon Snyder té els sants collons de fer servir càmera lenta fins i tot per mostrar a grangers sembrant el camp, no és broma), escenes d’acció violentes i estilitzades amb angles i composicions poc convencionals, simbolisme amb referències mitològiques i històriques, temes madurs i moralment complexos tractats amb el tacte d’un camioner borratxo (NAAAAAZIIIIIS, IIIIIIN SPAAAAAACEEEEE!!!!!!), personatges masculins i femenins amb físics híperidealitzats… Si t’agraden les seves pelis, en aquesta llista segurament hi ha algun dels motius, si per contra no el pots suportar, també serà degut a algun d’aquests elements. És la fórmula que el va fer mundialment famós gràcies a 300 (2007) i que no s’ha cansat de repetir i, en certa manera, perfeccionar.

El que és pràcticament segur és que qualsevol aficionat al cinema, amb uns coneixements bàsics de l’estat actual de Hollywood, pot identificar una pel·li de Zack Snyder veient només un parell d’escenes. Ara us faig una pregunta. The Marvels és l’última entrega del MCU estrenada per Marvel; sabríeu dir el nom del/de la director/a de cap? Us dono uns minuts… puc esperar… exacte… Si heu respost ben ràpid Nia DaCosta felicitats, teniu una memòria prodigiosa. Si a sobre heu vist alguna de les altres dos pelis que ha dirigit, Little Woods (2018) o Candyman (2021), teniu la meva més sincera admiració. Si ara ja em podeu dir tres elements característics del seu estil com a cineasta, sapigueu que a Rubí hi teniu casa per a quan vulgueu, no cal ni que aviseu abans.
No hi ha cap altra forma de dir-ho, Rebel Moon és la criatura de Zack Snyder® amb totes les seves conseqüències. És una space opera que s’atreveix a explorar temes madurs amb una construcció del seu món tridimensional. També és una pel·lícula amb problemes de ritme i un desenvolupament deficitari de personatges, amb uns diàlegs carrinclons i que per moments sembla haver sortit de la ment d’un adolescent incapaç de deixar de masturbar-se.
La pel·lícula, després d’un primer acte introductori prou sòlid, acaba simplificada a més no poder, bàsicament: la protagonista viatja al planeta tal, troba el guerrer que vol reclutar, escena d’acció, infodumping, i repetim una vegada i una altra fins a arribar a la gran confrontació final. És, en definitiva, la pel·li que Zack Snyder ha volgut fer. Sense filtres.
Per tots els seus crims contra la humanitat, Netflix ha sabut fins ara donar llibertat als creadors amb els quals ha associat la seva marca, des d’Alfonso Cuaron a Martin Scorsese, finançant projectes que cap altre estudi s’ha atrevit a finançar i deixant un nivell de llibertat poc habitual a la indústria. Ara bé, els diners són els diners i l’algoritme de Netflix reclama sacrificis frescos i constants.

La promesa d’una pel·lícula millor?
Una cosa en la qual fins i tot les crítiques més despietades semblen coincidir és que Rebel Moon té potencial per oferir més del que dona en la seva versió actual. I dic versió actual perquè fins i tot abans de la seva estrena se sabia que hi hauria una segona versió, un director’s cut amb més metratge i qualificada de ‘R’ (per ‘restricted’ segons sistema de qualificacions que fan servir als Estats Units per valorar la conveniència de les pel·lícules per a certes audiències basant-se en el seu contingut). La versió que s’ha estrenat té la qualificació molt més suau de PG13 i una durada de 134 minuts, que no està gens malament, però si els rumors són certs la versió del director tindrà una hora més de metratge.
Una. Puta. Hora. Més.
Personalment, no tinc cap dubte que la versió estesa (completa?) de Rebel Moon serà notablement millor que la que s’ha estrenat. Al cap i a la fi, és per això que Netflix ha escollit aquesta estratègia de màrqueting per explotar el mite que envolta a Snyder i les seves versions de més de tres hores en què acabes dient ‘hostia, ara entenc el que volies fer’ i al mateix temps penses ‘potser tampoc calia tres hores i mitja per fer-ho’. Va passar amb Batman v Superman: Dawn of Justice (2016), amb Zack Snyder’s Justice League (2017/2021) i fins i tot amb Watchmen.
Tinc una teoria. En dic la teoria de l’evolució del director de cinema nord-americà mascle blanc d’ideologia un xic qüestionable. Zack Snyder és (o voldria ser) la baula perduda entre Michael Bay i Christopher Nolan. Com el primer, el cinema d’Snyder sembla buscar sacsejar a l’espectador basant-se en estímuls visuals i l’encadenament d’escenes d’acció a cadascuna més espectacular. Però Snyder no sembla satisfet amb la pirotècnia visual i l’entreteniment buit i busca també que les seves pel·lícules tinguin significat. No en va Snyder sol ser responsable de la història o el guió de les seves pel·lícules.
Si agafem el cas de Sucker Punch (2011) que, com Rebel Moon, es basa en un concepte original seu, veiem una pel·lícula amb una estructura complexa (un somni dintre d’un somni dintre d’una pel·lícula emmarcada amb un to de vodevil) amb metàfores visuals complexes sobre el trauma i l’abús, però que al mateix temps acaba reduïda a noies en minifaldilla i uniforme escolar brandin katanes contra robots samurais gegants i zombis nazis (el meu jo de deu anys acaba de cridar de goig).
Tinc una altra teoria: Zack Snyder és una versió actualitzada de Ridley Scott. Directors amb un ull per la composició d’escenes espectacular però amb una terrible inconsistència narrativa. La diferència crec que es troba en que Scott no té tant interès en un control narratiu com en definir el to i els temes de les seves pel·lícules, és a dir, no crea i escriu les seves històries, però sí que tria els seus projectes d’acord amb els seus interessos personals. Tot això és el mateix que dir que #ZackSnyderNecessitaUnGuionista.
Rebel Moon pateix un xic del mateix mal que Sucker Punch o la versió d’Snyder de l’univers DC. Vol ser una pel·lícula que pugui parlar de tu a tu als clàssics del gènere de la ciència-ficció, tractar temes profunds com la redempció, la venjança o la justícia, però acaba perdent-se pel camí deixant un potencial interessant a mig coure. Però també té encerts a nivell com la fotografia (a càrrec del propi Snyder), la composició d’escenes, l’ús d’iconografia visual única, la feina del repartiment o els conceptes que s’atreveix a barrejar. Tots els actors i actrius involucrats semblen genuïnament implicats en els seus personatges, malgrat que els dialegs no permetin una feina molt lluïda. Des d’una magnífica Sofia Boutella, un Charlie Hunnam que es marca un accent irlandès per què li surt dels ous, fins al putu Sir Anthony Hopkins posant veu al robot Jimmy. El nivell de satisfacció de la teva experiència de visionament es basarà en si el que la pel·li aconsegueix realitzar compensa les seves llacunes o no, i el biaix que portis a sobre la seva obra prèvia.
És Rebel Moon un fracàs o un èxit? Aquesta no és realment la pregunta, sinó si la pel·lícula t’agrada a tu o no. A mi personalment el cinema de Zack Snyder m’agrada, el seu estil i ambició ressonen amb els meus interessos i, fins i tot, quan no assoleix el que es proposa, acabo gaudint més que menys amb la seva obra. Rebel Moon no és la seva millor pel·lícula, tampoc és la pila de merda que alguns han dit. Aquesta és la meva opinió totalment subjectiva.
És veritat que Rebel Moon m’ha agradat, però també ho és que hagués volgut que m’agradés encara més. I aquesta és potser la contradicció inherent al cinema de Zack Snyder.
Valoració: 6,5 crits de ‘sí hòstia!’ sobre 10
