Vull intentar escriure una mica més sovint aquí sobre les coses que llegeixo, no perquè cregui que tinc res interessant a dir sinó perquè em pot servir d’excusa per reflexionar una mica més sobre les meves lectures, en comptes de saltar directament al següent llibre. I em fa particular il·lusió parlar avui de The Grey Bastards, de Jonathan French, una novel·la originalment auto-publicada el 2015 per la qual no donava un duro i que m’ha sorprès molt gratament.
Es tracta d’una novel·la que imagino es pot catalogar com a grimdark, tot i que fa temps que he perdut l’interès en totes aquestes etiquetes de prestatgeria. La novel·la destaca per la seva atmosfera tètrica, plena del cinisme i l’ambigüitat moral que se sol identificar amb aquest subgènere de la fantasia. El terme grimdark, pels que estiguin encara més perduts que jo en les aigües profundes dels subgèneres, prové de la frase «In the grim darkness of the far future» («En la tenebrosa foscor del llunyà futur»), utilitzada per descriure l’ambientació del joc de taula Warhammer 40.000. Normalment, les novel·les que es publiquen sota aquesta etiqueta solen deixar-me una mica decebut. Moltes vegades acabo amb la impressió que l’ambientació i l’estil impostadament transgressors que s’han posat de moda a la fantasia contemporània passen per sobre de la història i els personatges, que són, al cap i a la fi, el que a mi m’interessa quan obro un llibre.
En el cas de The Grey Bastards, els pilars de la trama són els seus personatges i el món on viuen, mentre que aquesta foscor temàtica serveix més com a complement que com a plat principal, per entendre’ns. La història està ambientada a les ‘Lot Lands’, una mena de franja fronterera que separa el regne dels humans de les terres on habiten els orcs. Per defensar-se de les incursions d’aquests, les Lot Lands estan protegides per fraternitats de mig-orcs, descendents no desitjats de les incursions del passat. Aquests mig-orcs, més forts que els humans normals i amb una tendència innata a la violència, tenen també una moralitat i consciència més properes a les humanes.
Les ‘Lot Lands’ estan també habitades per elfs i mitgerols (hòbbits, però sense marca registrada i una mica més integristes religiosos que els afables personatges de Tolkien). També hi ha centaures… per alguna raó. Es tracta d’un món que se sent viscut i que, tot i inspirar-se en obres preexistents de fantasia i altres narratives com Sons of Anarchy o Peaky Blinders, resulta consistent i original.
La narrativa segueix a Jackal, un membre ambiciós i fidel dels bastards grisos, una banda que protegeix les Lot Lands. El conflicte esclata quan Jackal comença a dubtar de Claymaster, l’ancià líder dels bastards. Aquests dubtes creixen a mesura que les accions de Claymaster es tornen més erràtiques, amenaçant no només la seguretat del seu territori sinó la mateixa germanor que els defineix. L’arribada d’un misteriós mag actua com a catalitzadora de la desil·lusió de Jackal, empenyent-lo cap a l’impensable: desafiar el lideratge del mateix Claymaster.
Aquesta ambició de lideratge, però, està plena de perills, enganys i traïcions, mentre Jackal es veu obligat a sortejar també el passat complex i fosc de les ‘Lot Lands’ i les tensions geopolítiques més àmplies en joc. Una de les coses que més m’han agradat d’aquesta novel·la és que, tot i que Jackal és el protagonista absolut i experimentem el món a través de la seva perspectiva, és un protagonista extremadament imperfecte. S’equivoca en diversos moments, jutja malament les seves capacitats i les de la gent que l’envolta, i es veu superat per les circumstàncies. Això al principi és un punt frustrant, ja que veus venir que es fotrà de lloros, però acaba sent una forma que té l’autor de deixar clar que aquí no hi ha herois perfectes. Els antagonistes també tenen els seus matisos i motivacions en alguns casos gairebé justificables.
Els personatges secundaris tenen prou personalitat, tot i que queda clar que la seva rellevància està supeditada al que poden aportar a fer avançar la trama. Fetching, l’única dona que forma part dels bastards grisos (i l’únic personatge femení en general que no és ni prostituta, ni matrona, ni víctima de violació), és en particular un personatge molt interessant, tot i que per moments un xic infrautilitzat. El seu viatge és de lluita constant contra la misogínia i els prejudicis dels seus homòlegs masculins i acaba sent per moments l’autèntica protagonista de la història. De fet, crec que la segona novel·la està narrada des del seu punt de vista.
Precisament el tracte dels personatges femenins és un dels aspectes negatius, per a mi, de la novel·la. Amb l’excusa de l’ambientació d’inspiració medieval d’aquesta mena de novel·les moltes vegades els personatges femenins acaben reduïts a víctimes o objectes a mercè de la voluntat dels homes. No vindré a dir que les dones tenien les coses fàcils en les societats medievals, però en una novel·la de fantasia, on l’autor és lliure de crear les regles del joc que li vinguin de gust, un esperaria trobar una mica més de voluntat per trencar estereotips suats.
Més enllà de l’entorn físic de les ‘Lot Lands’ i els seus personatges, la novel·la explora també els aspectes culturals i espirituals de les societats que habiten el món que crea l’autor. Els rituals, les creences i els llenguatges de les diverses races enriqueixen la narració, oferint una visió de la vida dels personatges més enllà del conflicte immediat. Un petit detall que m’ha agradat, per posar un exemple, és que si bé els mig-orcs no tenen la mateixa força física que els orcs de pura sang, tenen avantatges relacionats al fet de tenir una part humana, com el fet que poden muntar a cavall (i per cavall s’entén aquí una mena de porc senglars gegants) i que fan servir armes com ballestes per poder evitar el cos a cos.
Finalment, l’estil de la narració és una barreja perfecta de simplicitat i profunditat, assegurant que la narració sigui accessible però rica en significats i matisos, amb un realisme descarnat. El llenguatge és contemporani, esquitxat d’un humor i una vulgaritat que fa que les veus dels personatges siguin diferents i memorables.
Com a primer llibre d’una sèrie, The Grey Bastards deixa un llistó prou alt per a la resta de la trilogia, prometent més aventures, més revelacions i la contínua evolució dels seus personatges i del món que habiten. Personalment, tinc ja decidit que la segona part serà una de les meves pròximes lectures. Tant si us agrada la fantasia, com si simplement busqueu una novel·la d’aventures amb personatges memorables i intriga, aquesta novel·la és molt recomanable.
Si li haig de posar una puntuació numèrica, i sé que ho faig només perquè vull ja que ningú m’hi obliga, crec que seria un sòlid 7,25/10.
La pròxima vegada… Murderbot!
Pau Varela 