Títol original: The Green Knight | Director: David Lowery | Repartiment: Dev Patel – Sir Gawain, Alicia Vikander – Essel / La Dama del Castell, Joel Edgerton – El Senyor del Castell, Ralph Ineson – El Cavaller Verd, Sean Harris – Rei Artur, Kate Dickie – Reina Ginebra, Sarita Choudhury – Morgana (mare de Gawain), Barry Keoghan – El Bandoler, Erin Kellyman – Santa Winifred. | Guió: David Lowery (basat en el poema medieval Sir Gawain and the Green Knight) | Producció: Toby Halbrooks, James M. Johnston, David Lowery, Tim Headington, Theresa Steele Page | Música: Daniel Hart | Fotografia: Andrew Droz Palermo | Muntatge: David Lowery | Disseny de producció: Jade Healy | Disseny de vestuari: Malgosia Turzanska | Efectes visuals: Weta Digital | Distribució: A24 (EUA), Vértigo Films (Espanya)
Gènere: Fantasia èpica, drama, aventura, terror folklòric | Durada: 130 minuts | Idioma original: Anglès | País de producció: Estats Units
Sinopsi:
The Green Knight és una reinterpretació fosca i evocadora del poema medieval Sir Gawain and the Green Knight. La història segueix Gawain (Dev Patel), un jove cavaller de la cort del Rei Artur que, en un intent de demostrar el seu valor, accepta el desafiament d’un estrany cavaller cobert d’escorça: li pot donar un cop d’espasa, però, al cap d’un any i un dia, haurà de viatjar a la Capella Verda per rebre un cop igual.
Pocs textos medievals són tan hipnòtics, desconcertants i estranyament sensuals com Sir Gawain and the Green Knight. Una història de cavalleria, temptació i el pes inexorable del destí, el poema del segle XIV ha fascinat estudiosos i lectors durant segles. Així que, naturalment, quan el director David Lowery va decidir adaptar-lo, no es va limitar a fer una epopeia medieval convencional amb espases que xerriquen i discursos honorífics. No, va optar per un viatge febril i existencial—clar que sí! El resultat, The Green Knight (2021), no és tant una adaptació fidel del poema com una meditació inquietant sobre la mortalitat, la masculinitat i el pes aclaparador de les expectatives.
Des del primer moment en què Dev Patel apareix a la pantalla, queda clar que no estem davant del típic heroi de llegenda. En el poema original, Gawain és el model de la virtut cavalleresca. Aquí, és un desastre ambulant. Es desperta en un bordell el matí de Nadal, amb l’alè carregat de decisions qüestionables, només per ser arrossegat fins a la cort, on el seu oncle, un exhaust Rei Artur (Sean Harris, canalitzant una energia de soc massa vell per aquestes històries), li demana que expliqui una història sobre si mateix. Gawain, de manera vergonyosa, no en té cap.
I aquí és on entra el Cavaller Verd, un guerrer antic cobert d’escorça que irromp a Camelot com si hagués sortit d’una pel·lícula de terror. Proposa un «joc»: qualsevol cavaller pot atacar-lo una vegada, però d’aquí a un any i un dia, haurà de rebre el mateix cop. Naturalment, perquè la pressió social és una força poderosa, Gawain li talla el cap d’un sol cop—només per veure, horroritzat, com el Cavaller Verd recull el seu cap i se’n va cavalcant, rient. En aquest moment, tant l’audiència com Gawain tenen el mateix pensament: Això s’ha complicat molt ràpid.
Un any després, Gawain, ara una mica més conscient que les accions tenen conseqüències, parteix en el seu viatge per enfrontar-se al seu destí. En teoria, això hauria de ser una gran aventura èpica. En realitat, és bàsicament Gawain deambulant per paisatges bellament desolats, trobant personatges inquietants i prenent decisions cada cop més qüestionables. L’atraquen només començar el seu camí, al·lucina amb el seu propi esquelet, té una trobada críptica amb el fantasma de Santa Winifred, i per algun motiu adopta una guineu que potser l’està manipulant psicològicament.
En un moment donat, es troba amb un grup de gegants, els demana que el portin a coll-i-be i l’ignoren completament—perquè fins i tot les criatures mítiques s’adonen que és un putu pringat. Malgrat tot, Dev Patel carrega amb el pes de tota la peli amb una presencia magnètica. Amb uns ulls expressius i la sensació sempre d’inseguretat, encarna perfectament un home que vol ser important però que es comença a adonar que les llegendes no es fan sense pagar un cost elevat.
La trobada més estranya de Gawain arriba quan s’allotja al castell d’un Lord somrient i massa simpàtic (Joel Edgerton) i la seva esposa no tan subtilment seductora (Alicia Vikander, que també interpreta Essel, la seva amant de classe baixa, perquè la simetria és divertida). La seva dinàmica? Un híbrid entre un debat filosòfic i un club d’intercanvi medieval.
La Lady Vikander li fa un monòleg sobre el color verd que és tan poètic, ominós i possiblement nihilista que un gairebé espera que la pel·lícula s’aturi perquè l’audiència pugui prendre apunts. El verd, explica, és el color de la natura, de la putrefacció, de tot allò que perdura molt després que l’ambició humana s’hagi reduït a pols. És un discurs que bàsicament confirma que Gawain està condemnat—però ei, almenys li ho expliquen de manera elegant. I llavors arriba l’escena. Només direm que implica una faixa màgica, algunes activitats comprometedores i Gawain adonant-se finalment que la cavalleria és molt més complicada que simplement semblar honorable.
Aquí és on la pel·lícula s’allunya més del poema, perquè mentre que l’original Gawain falla amagant la seva vergonya, aquest Gawain la porta totalment a la vista. (No farem spoilers, però mai tornareu a veure una faixa verda de la mateixa manera). Tot això, evidentment, porta cap a la Capella Verda, on Gawain finalment ha d’enfrontar-se al seu destí. I si esperàveu una gran batalla final… bé, no heu estat atents. El que tenim en lloc d’això és una seqüència estesa i hipnòtica que es desenvolupa com una crisi existencial a càmera lenta.
L’últim acte de la pel·lícula és una obra mestra de tensió i ambigüitat. Gawain visualitza una vida alternativa—una en què tria la covardia, arriba al tron, i passa anys vivint en ansietat, només perquè tot s’ensorri igualment al final. És una mirada brutal i poètica a la futilitat d’intentar escapar del destí. I aleshores, just quan la pel·lícula sembla precipitar-se cap a la desesperació absoluta, Lowery fa una cosa sorprenent: li dona a Gawain un moment de claredat. Una elecció.
Temàticament, The Green Knight juga a múltiples nivells. És una crítica als mites cavallerescos, un film de terror folklòric, i possiblement fins i tot una al·legoria sobre el canvi climàtic (perquè realment, què és el Cavaller Verd si no una força inaturable de la natura, esperant pacientment que la humanitat s’enfronti a les conseqüències de la seva pròpia supèrbia?). Però més que res, és una història sobre què significa viure amb honor—una idea que, al final, sembla molt més fràgil i complicada que els codis morals clars de la llegenda artúrica.
Mireu, The Green Knight no és per a tothom. Si espereu una pel·lícula d’aventures clàssica, potser us trobareu mirant el rellotge mentre Gawain es queda contemplant el buit per desena vegada. És lenta, estranya i sovint deliberadament ambigua. Però si us deixeu portar pel seu ritme hipnòtic, per la seva bellesa i el seu silenci existencial, descobrireu una de les interpretacions més fascinants, inquietants i irònicament divertides de la llegenda artúrica mai fetes.
I, el més important, ens deixa una lliçó fonamental: si un home-arbre apareix el matí de Nadal i et desafia a un «joc», potser el millor que pots fer és dir-li que no.
Pau Varela 