Títol original: A Fantastic Fear Of Everything | Directors: Crispian Mills, Chris Hopewell | Repartiment: Simon Pegg (Jack), Amara Karan (Sangeet), Paul Freeman (Dr. Friedkin) | Guió: Crispian Mills, basat en l’obra de Bruce Robinson | Producció: Geraldine Patten, Tracy Brimm | Música: Michael Price | Fotografia: Simon Chaudoir | Muntatge: Dan Roberts | Disseny de producció: Dick Lunn | Disseny de vestuari: Grace Snell | Efectes visuals: N/A | Distribució: Universal Pictures | Gènere: Comèdia negra, Terror | Durada: 100 minuts | Idioma original: Anglès | País de producció: Regne Unit
Sinopsi:
Jack és un escriptor de llibres infantils amb una vida força tranquil·la… fins que decideix escriure una obra per a adults sobre assassins en sèrie victorians. A mesura que s’endinsa en la investigació, la seva ment comença a desfer-se: es torna paranoic, creu que tothom vol matar-lo i viu atrapat en un pis ple d’ombres, records d’infància i rentadores amenaçadores. Quan finalment s’atreveix a sortir al món exterior, les seves pors prenen formes cada cop més absurdes i delirants. Enmig d’al·lucinacions, somnis animats i situacions ridículament tenses, Jack haurà d’enfrontar-se no només als seus fantasmes, sinó també a un passat que s’ha esforçat massa a oblidar.
Hi ha pel·lícules que et fan pensar, altres que et fan riure, i després n’hi ha com aquesta, que et fan aixecar una cella, arronsar les espatlles i xiuxiuejar: “Però què collons acabo de veure?” A Fantastic Fear Of Everything no és una pel·lícula convencional. És una idea brillant llançada contra la paret a veure si aguanta. No ho fa, però t’entreté mentre cau.
En Jack, interpretat per un Simon Pegg desfermat i deliciós en la seva misèria, és un escriptor infantil que decideix endinsar-se en el món fosc dels assassins victorians. Vol fer el salt a una literatura més adulta, més profunda, més “important”, com si parlar de conillets fos una pèrdua de temps i no un art superior. Spoiler: no tots estem fets per a escriure sobre sang i ganivets, Jack. I tu tampoc.
Però la pel·lícula el deixa fer, i el segueix mentre s’enfonsa en una espiral de por absurda, paranoies domèstiques i monòlegs d’ansietat a crits. I durant els primers 30 minuts, estàs dins amb ell. Totalment. Hi ha humor, hi ha estil, hi ha un actor que sap com fer riure sense necessitat de dir res. Simon Pegg, aquí, és or pur: només amb la cara ja fa més feina que mitja indústria del cinema britànic.
Però la pel·lícula, igual que el seu protagonista, no sap sortir de casa. Literalment i narrativament. Quan en Jack s’atreveix a trepitjar el carrer, l’argument cau en una espiral d’idees no filtrades: somnis animats amb psicòlegs disfressats de pirates, un número musical digne de festival escolar i una subtrama romàntica que sembla escrita a punta de pistola. A nivell visual, però, res a dir. El film és preciós dins la seva lletjor. Té aquell toc de videoclip de mitjanit, amb colors intensos, decorats de cartró pedra i transicions que semblen somnis febrils. I m’encanta. Hi ha un eriçó psicòtic animat en stop-motion que m’hauria agradat veure en una altra pel·lícula millor. Però aquí, com moltes altres coses, queda com una ocurrència brillant que no sap on col·locar-se.
I el to? Doncs fa ziga-zagues com un ratolí borratxo. Hi ha moments d’humor negre molt encertats, d’altres que semblen trets d’una pel·li amateur feta amb col·legues un dissabte a la tarda. I aquest ball constant entre la comèdia i el terror fa que cap dels dos funcioni del tot. El problema no és que barregin gèneres, és que ho fan sense brúixola ni mapa.
Però aquí ve la part que em costa reconèixer: malgrat tot, me l’he empassat amb un somriure. Perquè hi ha un encant en la seva bogeria, en aquesta manera que té de fallar a tot arreu però amb ganes, amb ànima. Aquesta no és una pel·lícula covarda. És una pel·lícula que salta pel balcó sense comprovar si hi ha piscina. I això mereix tot el meu respecte.
A Fantastic Fear Of Everything és una mena de Frankenstein fet de comedia, psicodrama, videoclip i teràpia mal resolta. No funciona, però almenys té el decència de no ser avorrida. És com una cita desastrosa amb algú molt interessant: t’ho passes bé, ella riu una mica massa fort, t’explica la seva infància sense que li ho demanis i et deixa a casa amb la sensació que potser, en una altra vida, hauria pogut ser meravellós.
Pau Varela 