En la meva opinió (que, com totes, és de franc), la fantasia i la ciència-ficció no estan vivint una simple expansió, sinó una mutació com Déu mana. No parlem només de més llibres o més sèries o pelis amb espases que brillen i naus que fan “zuuuuuuuum”, sinó d’un terratrèmol real i divers. Diversitat de la de debò. No la de quota simpàtica per Instagram, sinó una allau de veus que abans ni tan sols trepitjaven el mercat editorial. Ara es reescriu el gènere des de Nairobi, Oaxaca o una habitació sense calefacció a l’Hospitalet. I el que expliquen? Tampoc és el de sempre. Fora messies blancs amb trauma de manual, fora cyborgs taciturns amb veu de subwoofer. Ara hi ha esperits que es declaren en vaga, bruixes que cobren per Bizum i intel·ligències artificials amb atacs d’angoixa existencial i crisi de fe.
Mentrestant, els subgèneres s’han reproduït com gremlins mullats: solarpunk pastoral, necromància burocràtica, romanç postapocalíptic amb consens explícit i distopies de barri amb més mala llet que Black Mirror. El gènere ja no només sobreviu: balla. Amb tentacles, amb escates o amb sabates d’agulla, però balla. Llegir fantasia i ciència-ficció avui és com obrir una capsa de bombons japonesa: no tens ni idea del que et tocarà, però segur que serà una experiència. Pot ser una faula sobre cucs còsmics que escriuen haikus o una revolta d’IAs que reclamen el dret a l’avorriment. I si bé encara hi ha qui creu que aquests gèneres són una via d’escapament, en realitat són finestres. No miren cap a fora: miren cap a dins, cap a tot allò que no surt al prime time, i ho fan amb més ombres, més mala bava i una dosi justa d’ironia entre línies.
Un exemple curiós d’aquesta proliferació de nous subgèneres al menú del fantàstic és el LitRPG. Sí, segur que hi ha alguna novel·la soviètica dels anys cinquanta que ara encaixaria perfectament sota l’etiqueta, però això no li treu mèrit al boom recent. El LitRPG és un híbrid mutant entre narrativa de fantasia i manual de videojoc, on els protagonistes viuen literalment dins un sistema de joc: punts d’experiència, nivells, habilitats desbloquejables i objectes màgics amb noms que semblen contrasenyes de Wi-Fi. És com una partida de Dungeons & Dragons narrada per algú que només vol arribar ràpid al nivell 99. Té el seu públic. Té la seva lògica. Però de vegades sembla més interessat a ensenyar-te les estadístiques que a explicar-te una història. Com si el drama humà fos un afegit opcional, un DLC emocional que ja s’activarà més endavant. O no.
El pal de paller del LitRPG segurament sigui la saga Dungeon Crawler Carl, que aquest juliol arriba amb la seva primera entrega publicada en espanyol per Nova amb el títol de Carl el mamporrero mazmorrero. Aquesta primera entrega (que és l’única que he llegit, i segurament l’única que llegiré) comença amb una premissa que fa olor de tarda d’avorriment i Red Bull: la superfície de la Terra és destruïda per extraterrestres i els humans supervivents són llençats a un calabós gegant a l’interior del planeta, amb nivells i regit per les regles d’un joc de rol. Tot per l’entreteniment de milers de races alienígenes a tota la galàxia, amb menús flotants, estadístiques, recompenses, penalitzacions i espectadors que voten com si fos Operación Triunfo, però amb més decapitacions.
Carl, el protagonista, és un paio qualsevol a qui, just abans que tot plegat esclati, l’ha deixat la xicota. I com que tot heroi necessita un company de viatge pintoresc, el destí (i l’autor) li encasqueten la gata de l’ex. Es diu Donut, parla, té poders i, contra tot pronòstic, es converteix en el millor personatge de la novel·la. I no és que tingui gaire competència: la resta de personatges tenen la profunditat emocional d’un NPC programat amb pressa.
Ara, l’inici és addictiu. El mecanisme funciona. La idea que el sistema de creixement dels videojocs s’apliqui a la vida dels personatges (t’adones que tens gana perquè t’apareix una notificació a la visió) té un encant pervers. És com si el HUD del Skyrim se’t clavés al cervell. Al principi, fa gràcia. Al cap d’unes pàgines, et fa pena. I al final, voldries entrar a la història i arrencar-li al prota les notificacions a cops de bastó. Que torni a sentir gana. Que suï. Que tremoli. Que visqui.
I aquí rau el problema: un cop passada la novetat, et queda un món pla com una pantalla de càrrega mal renderitzada. Hi ha combats, sí. Hi ha trampes, monstres, sorpreses i capítols que acaben penjats d’un fil. Però tot es mou dins un engranatge massa previsible, com si llegissis una guia de joc publicada a un número antic de la Hobby Consolas disfressada de novel·la. I llegir una guia de joc, siguem honestos, és una cosa que només fan els que es prenen el Dark Souls com una religió o els que treballen per IGN.
La sensació és la mateixa que quan mires algú jugant a Twitch i et repeteixes que ja hi jugaràs tu més tard, quan tinguis temps. Però el temps mai arriba. I tu continues mirant. I no pots deixar de mirar. Perquè, malgrat tot, Dungeon Crawler Carl enganxa. Com un streamer carismàtic amb un gat que llença boles de foc.
Matt Dinniman ho sap. I juga bé les seves cartes. L’humor és negre, les escenes d’acció són àgils i la crítica al capitalisme intergalàctic (sí, existeix) hi és. Però costa no veure-ho tot com un decorat, una mena de Show de Truman ple de monstres, sang i menús emergents.
Al final, Dungeon Crawler Carl és això: un walkthrough amb gràcia, una experiència de gameplay literària que et deixa amb ganes… no de llegir més, sinó de jugar-hi tu mateix. Potser és la seva gran virtut. O el seu gran fracàs. Depèn de si ets dels que gaudeixen mirant o dels que es mengen el comandament quan no poden jugar.
Ara arriba, com deia, en castellà i el teu influencer literari de confiança intentarà fer-te’l empassar com si haguessin descobert Borges en format Battle Royale. Personalment, no és una novel·la que recomanaria a un amic. Als enemics, però…
I sí, Donut mereix un spin-off. O un altar. O les dues coses.
🐱🐱🐱/10
Pau Varela 