Títol original: Sinners | Director: Ryan Coogler | Repartiment: Michael B. Jordan, Hailee Steinfeld, Miles Caton, Jack O’Connell, Wunmi Mosaku, Jayme Lawson, Omar Miller, Delroy Lindo | Guió: Ryan Coogler | Producció: Zinzi Coogler, Sev Ohanian, Ryan Coogler | Música: Ludwig Göransson | Fotografia: Autumn Durald Arkapaw | Muntatge: Michael P. Shawver | Disseny de producció: [pendent de confirmar] | Disseny de vestuari: [pendent de confirmar] | Efectes visuals: [pendent de confirmar] | Distribució: Warner Bros. Pictures | Gènere: Terror, drama sobrenatural, musical | Durada: 137 minuts | Idioma original: Anglès | País de producció: Estats Units
Sinopsi: Mississippi, 1932. Dos germans bessons, Smoke i Stack, amb la mateixa cara impecable de Michael B. Jordan, tornen a casa després d’haver fet fortuna al Chicago d’Al Capone. La idea és simple: muntar un juke joint, fer sonar blues fins que els ossos grinyolin i potser, amb sort, començar a oblidar tot allò que han hagut de fer per sobreviure. Però el sud no ha canviat gaire. Entre les plantacions i les promeses trencades, encara hi rondaven ombres. I aquesta vegada, tenen ullals. Literalment. Enmig de música, suor, whisky i guitarres encantades, Sinners ens convida a una història de fantasmes, memòria i supervivència, on els vampirs no són els únics que volen xuclar-te l’ànima.
Hi ha històries que comencen amb un tret, una porta que s’obre de cop, o un cotxe solitari travessant el desert mentre sona una veu greu que anuncia alguna desgràcia imminent. Sinners, no. Aquesta història comença amb un oncle i un nebot asseguts en un porxo. L’oncle escolta blues, beu whisky d’aquell que crema gola avall i explica històries del Mississipi; el nebot, un nen de Richmond amb els ulls com plats, escolta sense entendre massa res, però amb aquella certesa profunda que tenen els nens quan intueixen que alguna cosa és important.
El nen, per cert, es diu Ryan Coogler. Potser us sona d’alguna peli.
Però deixeu-me explicar com aquesta escena tan íntima, tan familiar, tant de dissabte a la tarda, acaba convertida en una història amb vampirs, guitarres encantades, i rituals sobrenaturals.
La música del dol
Sinners és, per sobre de tot, una història sobre el dol i sobre com la música ens ajuda a conversar amb els fantasmes. L’origen del film és el moment en què Coogler, treballant en el muntatge final de Creed, rep la notícia que el seu oncle ha mort de càncer. Per apaivagar la culpa de no haver estat al seu costat, comença a escoltar aquells discos antics de blues. Escolta buscant alguna cosa que va perdre pel camí. I sí, la troba.
El resultat d’aquest procés no és una peli nostàlgica, ni tampoc un homenatge sentimental al passat. És més aviat un ritual, una mena d’exorcisme cinematogràfic on el blues és sang, els records són cadenes, i la història americana, amb tota la seva llum i foscor, balla descontrolada sobre una taula plena de cerveses vessades.
Els vampirs en aquesta peli són gairebé anecdòtics. De fet, són la part menys terrorífica del relat. Aquí, els monstres més aterridors són subtils, quotidians, d’aparença gairebé amable. Tenen cara de productor musical, de representant amb corbata, d’executiu d’Spotify. T’ofereixen l’èxit i una eternitat sense preocupacions, però a canvi ho volen tot: la sang, la veu, l’ànima i fins i tot la teva identitat.
«Als blancs els agrada el blues, però no odien la gent que el crea»
Els protagonistes, Smoke i Stack (els dos amb la cara de Michael B. Jordan), tornen al sud per muntar un juke joint: una catedral profana, un bar improvisat on ballar, cantar, menjar pollastre fregit i respirar una estona allunyats del pes del món. Però la música no només allibera, també desperta fantasmes, i això és exactament el que passa quan Sammie, cosí dels germans, toca la guitarra.
Quan Sammie toca, no escoltem només música; assistim a un viatge en el temps. Els seus acords comencen amb els ritmes ancestrals dels tambors africans i travessen oceans, generacions i fronteres musicals. Cada nota convoca un passat fet de percussió tribal, cants comunitaris i memòries col·lectives que els vaixells esclavistes no van poder ofegar. Però la música no s’atura aquí; amb la mateixa naturalitat avança, es ramifica, es reinventa i esclata en rock psicodèlic, en funk embogit i, finalment, en versos de hip-hop que rimen la història d’una resistència que mai ha deixat de ballar. Sammie, guitarra en mà, és un mèdium que connecta les arrels africanes del blues amb tota la música negra que encara havia d’arribar, demostrant que, més que un estil, el blues és un llegat viu en evolució constant.
Els vampirs de Sinners són, en realitat, caricatures tràgiques: éssers mancats d’ànima que, malgrat la seva aparent immortalitat i poder, estan condemnats a no poder connectar amb les seves pròpies arrels. Aquest buit absolut d’identitat els obliga a consumir-ne la dels altres, desesperats per omplir un espai interior impossible de saciar. Així simbolitzen una societat obsessionada amb encaixar a qualsevol preu, fins i tot al cost de renunciar a qui som realment. El vampirisme és, doncs, una metàfora cruel però exacta de com el món contemporani ens exigeix sacrificar fragments d’identitat per ser acceptats i com, al final, aquest sacrifici ens condemna a viure una existència buida i sense memòria.
No cal ser gaire espavilat per captar-ne el sentit metafòric en el desig de Remmick, el líder dels vampirs, d’assimilar Sammie. El món occidental, blanc i mainstream, fa temps que s’apropia de qualsevol forma d’art que li resulta exòtica. Sovint ho fa amb violència, però també amb un mecanisme més pervers: l’assimilació, xuclar fins al moll la cultura d’altri fins a deixar-la buida.
Sinners és una peli de vampirs, sí, però també és una carta d’amor disfressada d’història de terror. És una mirada al passat que no cau en la nostàlgia fàcil, sinó que ens recorda que darrere cada acord hi ha històries viscudes per gent real: gent que estimava, ballava, feia bromes i intentava fer-se petons mentre algú els manava callar perquè no sentia bé la cançó.
I, al capdavall, això és exactament el que volia Coogler quan va començar aquest ritual cinematogràfic: tornar a escoltar, encara que fos només per un instant, la veu d’aquell oncle que ara ja només viu en les cançons.
Pau Varela 