Títol original: Frankenstein | Director i guionista: Guillermo del Toro | Director de fotografia: Dan Laustsen | Disseny de producció: Tamara Deverell | Disseny de vestuari: Kate Hawley | Compositor: Alexandre Desplat | Disseny de la criatura: Mike Hill | Repartiment: Oscar Isaac (Victor Frankenstein), Jacob Elordi (la Criatura), Mia Goth (Elizabeth / la mare de Victor), Christoph Waltz (Henrich Harlander), Charles Dance (baró Leopold Frankenstein), Lars Mikkelsen (capità Anderson), Felix Kammerer (William Frankenstein) | Durada: 149 minuts | Estrena: Sales el 17 d’octubre de 2025; Netflix el 7 de novembre de 2025
Vint anys és molt de temps per rumiar una obsessió. Guillermo del Toro va anunciar el 2007 que volia adaptar Frankenstein de Mary Shelley, no com a capritx sinó com a necessitat gairebé religiosa. La va anomenar la seva Bíblia, el seu text sagrat. I quan un mexicà diu que una cosa és sagrada, més val fer-li cas: o bé acabarà en un altar o bé en tragèdia barroca. Del Toro, per sort o per desgràcia, ha optat per les dues coses alhora.
El resultat no és una adaptació més entre les quatre-centes que ja existeixen, sinó un sagrament visual, una missa fúnebre en gloriós vermell i blanc. Una meditació brutal sobre la violència heretada, que es transmet de pares a fills com si formés part del codi genètic. O, dit d’una altra manera: del Toro ha volgut fer el Frankenstein definitiu, i ens ha deixat preguntant-nos si realment necessitàvem veure un home de dos metres, cosit amb restes alienes, aprendre què vol dir ser estimat.
La resposta, per cert, és que sí.
Els origens de la ciència ficció
Frankenstein o el Prometeu modern, la novel·la que Mary Shelley va escriure el 1818 amb només vint anys, és, com va assenyalar Brian Aldiss i han repetit molts després, la primera gran obra de ciència-ficció de la història. Així i tot, encara hi ha qui prefereix veure-hi només un relat gòtic o una advertència moral sobre els perills de jugar a ser déu. Shelley, però, va anar un pas més enllà. Va mirar els experiments del seu temps (l’electricitat, els intents de Luigi Galvani de fer estremir potes de granota mortes) i va plantejar una pregunta essencial: i si fos possible? I encara més inquietant: i si algú ho intentés, què passaria després?
Aquesta és la pregunta fundacional de tota la ciència-ficció que val la pena: no «què és possible?» sinó «què significa que sigui possible?». Shelley no va escriure sobre màgia o miracles. Va escriure sobre un científic utilitzant metodologia empírica per aconseguir l’impossible, i en acabat afrontant-ne les conseqüències. Víctor Frankenstein no és un alquimista medieval invocant dimonis; és un metge del segle XIX aplicant principis científics. Que el resultat sigui monstruós no invalida el mètode.
De fet, n’és el nucli temàtic.
Del Toro ho entén, i per això la seva adaptació no tracta el text de Shelley com si fos només una relíquia gòtica sinó com a advertència vigent. Com a pregunta que cada generació ha de tornar a respondre: què estem disposats a fer en nom del progrés? I què li devem a allò que creem?
La pel·lícula s’obre a l’Àrtic, perquè on si no començaries una història sobre paternitat tòxica i abrandament que en un lloc on literalment res no pot créixer? Un vaixell danès atrapat al gel rescata Víctor Frankenstein (Oscar Isaac amb cara de no haver dormit en dos anys). Abans que en Víctor pugui explicar què hi fot al mig del no-res glaçat, el vaixell rep la visita d’una criatura de força sobrehumana que es regenera més ràpidament del que el fandom pot generar polèmica. És la Criatura, i vol dir-li quatre coses ben dites al seu papa.
Del Toro estructura el film en dues parts, gairebé com una òpera o com una sessió de teràpia familiar. Primer escoltem la narració des de la perspectiva d’en Víctor: infància traumàtica, pare abusiu, mare morta, obsessió per vèncer la mort, expulsió acadèmica (sempre un clàssic quan parlem de genis incompresos), finançament dubtós d’un fabricant d’armes, experiments amb cadàvers de soldats… El guió habitual de qualsevol història de científic boig, vaja. La gran diferència amb altres versions és que del Toro no deixa que Víctor tingui el monopoli narratiu. A mig metratge, la Criatura puja al vaixell, aparta Víctor d’un cop (metafòrica i literalment) i diu: ara em toca explicar la meva història. I aquí és on la cosa es torna interessant, perquè resulta que té molt a dir i la seva narració ofereix una llum diferent del que sabem fins llavors del monstre.
Pedagogia de l’hòstia: com criar un fill a cops
El Frankenstein de del Toro és una pel·lícula temàticament complexa, però sí l’haguéssim de reduir a l’essència no deixa de ser una faula macabre sobre la paternitat. En Víctor té un pare, el baró Leopold (un Charles Dance condemnat a interpretar a autèntics fills de puta) que tracta al seu fill amb la calidesa emocional d’un escarpell quirúrgic. El baró creu fermament en el mètode educatiu de «pega primer, pregunta després, i si el nen plora pega més fort perquè aprengui a no plorar». Quan el jove Víctor no pot respondre preguntes d’anatomia humana, Leopold el colpeja. Quan la mare de Víctor mor en el part del seu germà petit, Leopold simplement… es desconnecta.
I aquí és on del Toro clava l’escalpel al nervi, perquè quan Víctor crea la seva Criatura, replica exactament el mateix patró. La Criatura desperta i només pot dir «Víctor». Una paraula, repetida com un mantra, com «papa» en la boca d’un nadó. I en Víctor, en lloc de pensar «ostres, potser necessita temps per desenvolupar-se», pensa «aquest ésser que he cosit amb restes de soldats morts no aprèn prou de pressa, li donaré unes quantes hòsties educatives».
El paral·lelisme és tan precís que fa mal. En Víctor colpeja la Criatura. La tanca al soterrani. Li exigeix progrés intel·lectual immediat. I la Criatura, que només vol amor (i qui no?) rep cops sense entendre el perquè. Del Toro filma aquestes escenes amb una certa tendresa que contrasta brutalment amb la violència: la Criatura descobrint la llum, tocant l’aigua amb meravella infantil, somrient quan Víctor li mostra un bri d’amabilitat. «La llum és bona», li diu Víctor en un dels pocs moments que no és un imbecil integral.
I després cadenes.
El trauma sembla dir del Toro, no es cura. Es replica. I ho fa amb la precisió d’una maledicció bíblica.
Víctor, Elizabeth i la natura (o com no ser un putu psicòpata)
Si en Víctor és l’home que decideix que les lleis naturals són suggeriments ignorables, l’Elizabeth, el personatge que potser pateix més canvis respecte a l’original, és la seva antítesi perfecta. entre Víctor talla cadàvers buscant la peça perfecta per desafiar la mort, Elizabeth col·lecciona insectes per admirar-ne la simetria. Víctor vol conquistar la natura; Elizabeth vol entendre-la. Víctor veu la mort com un enemic a vèncer; Elizabeth la veu com a part d’un cicle que mereix respecte.
Elizabeth (Mia Goth, que també interpreta la mare morta de Víctor perquè del Toro tracta els complexos edípics amb la subtilesa d’un martell) és científica a la seva manera: observa, classifica, troba bellesa en criatures que altres troben repugnants. Però la seva ciència no és violació; és contemplació. Víctor, en canvi, és el científic vist com a tità prometeic o, més precisament, com a nen empipat que no accepta un no per resposta. La mort li va prendre la mare? Doncs que es foti la mort. Les lleis biològiques diuen que un cos mort no es pot reanimar? Doncs les lleis biològiques són una merda. Víctor no vol entendre la natura; vol obligar-la a obeir.
I aquest contrast explica perfectament per què Elizabeth és l’única persona capaç de veure la humanitat en la Criatura. Perquè Elizabeth no veu un experiment fallit o una aberració contra la natura. Veu una criatura viva, única, digna d’existir. Igual que els seus insectes. Igual que tot allò que Víctor considera defectuós o monstruós.
Quan l’Elizabeth coneix la Criatura, no necessita temps per acceptar-la. S’hi acosta i la toca sense por, li parla amb respecte, la tracta com el que és: un ésser viu amb consciència i sentiments. Perquè per a l’Elizabeth, la Criatura no és més estranya que un escarabat pelegrí o un escorpí. És vida. I la vida, per definició, mereix existir. En Víctor, per contra, només veu el seu fracàs reflectit en aquella cara cosida. La Criatura és la prova viva que no ha conquistat la natura, només l’ha violat. I això Víctor no ho pot suportar.
Jacob Elordi o com fer que un monstre et robi el cor
Parlem de Jacob Elordi. El bo d’en Jacob té l’alçada d’un aler de l’NBA. Amb gairebé dos metres d’alt i deu hores diàries de maquillatge (42 peces protètiques), Elordi dona vida a una Criatura que no s’assembla a cap monstre anterior. No hi ha coll amb perns, no hi ha front pla, no hi ha la rigidesa de Karloff. El seu cos sembla un mapa topogràfic de plaques tectòniques. Però el que Elordi aconsegueix va més enllà del maquillatge. Comença com un infant atrapat en un cos gegantí: espantat, confús, incapaç de parlar més enllà de cridar «Victor». Elordi construeix el personatge a través del gest: com s’encongeix davant els sorolls sobtats, com doblega els canells, com acull ratolins amb mans que podrien aixafar cranis, com mira els humans abraçar-se amb una set que no és sexual ni violenta, només… humana.
Quan escapa del laboratori, s’amaga a una granja on observa, llegeix, absorbeix filosofia i poesia. Resulta que les limitacions intel·lectuals de la Criatura no eren genètiques sinó ambientals, és difícil desenvolupar el pensament crític quan et passes el dia encadenat a un soterrani. Un cop lliure d’en Víctor, la Criatura es converteix en allò que sempre ha pogut ser: intel·ligent, sensible, capaç d’una profunditat emocional que el seu creador mai no ha tingut.
És una interpretació demolidora.
Elordi fa que un ésser fet de restes humanes cosides sembli més humà que la majoria dels personatges que veuràs aquest any a la ficció, sigui cinema o literatura. I això, francament, diu molt de la Criatura i potser també massa de nosaltres.
El vermell és pel pecat, el verd és pel dubte, el blanc és per la mentida, i en Víctor els té tots, el molt inútil.
Del Toro és un pintor disfressat de cineasta, sempre ho ha estat. I a Frankenstein fa servir el color com altres directors usen el diàleg: per dir el que els personatges no poden. El vermell ho inunda tot: els records de la mare morta, les cortines del laboratori, l’àngel flamejant que turmenta els somnis d’en Víctor. És el color del naixement i la mort alhora, del pecat i la memòria entrellaçats. Quan en Víctor crea la Criatura, el laboratori brilla amb llum vermella. Quan la Criatura sagna sobre neu blanca, l’eco visual és perfecte.
El verd és dubte i malaltia: espècimens morts, els boscos on la Criatura s’amaga, ombres sobre cares que menteixen. Però també és el verd que inunda el vestidor d’Elizabeth, el verd viu de la natura que ella venera. Un vestit blau porta brodats que semblen una radiografia: ciència i natura entrellaçades, no enfrontades. El disseny de producció és obscè amb el detall. El laboratori d’en Víctor a Edimburg és part gabinet de curiositats, part catedral gòtica, part escorxador. Cada superfície té espècimens, instruments quirúrgics antics, llibres enquadernats en pell. El vaixell àrtic es va construir de debò (sis mesos, 40 metres de llarg). Del Toro va insistir: ús mínim d’efectes digitals, res de simulacions. Artesania humana per crear un monstre sobre els perills de jugar a ser déu amb la tecnologia.
La ironia no se li escapa a ningú.
Però no tot és perfecte en la terra dels monstres. De fet, hi ha tres problemes considerables que impedeixen que Frankenstein sigui l’adaptació definitiva que vol ser (tot d’acord amb l’opinió més subjectiva possible).
Primer: en Víctor és un imbècil. Oscar Isaac fa el que pot, i ho fa molt bé, però el guió el condemna. A mitja pel·lícula ja s’ha tornat tan repel·lent que costa entendre per què la Criatura el perdona al final. D’acord, sabem que repeteix el trauma del pare, però del Toro prem massa fort el botó d’“en Victor és un idiota” i el personatge perd profunditat. A la segona hora, ja no és un home devastat pels seus errors, sinó un gurú d’Instagram amb deliris de grandesa que creu que el seu sofriment justifica el de tothom. I així, la reconciliació final… sembla tan generosa que frega l’absurd.
Segon: l’Elizabeth. Ai, Elizabeth. Mia Goth la interpreta amb una intensitat inquieta, gairebé hipnòtica. Què sabem d’ella? Que col·lecciona insectes, troba bellesa en allò que els altres rebutgen, i entén immediatament que la Criatura no és el veritable monstre. Tot això encaixa amb la idea de convertir la Criatura en algú amb qui podem sentir compassió. El problema és el trajecte. En qüestió de minuts passa de promesa d’en William a flirtejar amb en Víctor, després acaricia la Criatura amb una curiositat gairebé romàntica i, abans de morir, li declara amor. La lògica emocional hi és: ella estima allò que en Víctor ha creat i més tard ha abandonat. Però hi falten escenes pel mig. Del Toro vol que sigui el cor que humanitza el monstre, i ho aconsegueix, sí, però a costa de la coherència. És com si el guió saltés d’una riba a l’altra esperant que el buit no faci mal.
Tercer: Christoph Waltz. El seu personatge, Henrich Harlander, és un fabricant d’armes i inversor de Victor. Temàticament, representa el capitalisme explotant la ciència per benefici propi. És l’equivalent victorià dels magnats tecnològics actuals que foten milers de milions a la IA sense veure que la bombolla els esclatarà a la cara. El tema és actual i serveix com una capa més per actualitzar el mite original. El problema és que Harlander no té personalitat pròpia. Waltz, un actor capaç de meravelles tarantinianes, aquí només somriu misteriosament i firma xecs. Cada escena seva podria desaparèixer sense que la pel·lícula perdés res.
I després hi ha la durada: 149 minuts. No és que sigui llarga per ser llarga, però el segon acte, quan la Criatura vaga pels boscos aprenent a ser humana, s’arrossega. Entenem que cal mostrar el seu desenvolupament, però del Toro és tan exhaustiu que algunes escenes se senten redundants. Jo em vaig quedar fregit quan el vell cec li ensenya a llegir i vaig despertar quan els llops ataquen la granja i no vaig tenir cap necessitat per tirar enrere i veure què m’havia perdut.
Un cop de tisora de 15-20 minuts hauria fet meravelles.
Malgrat els defectes (subjectius), Frankenstein continua sent un èxit formidable, una pel·lícula personal, arrelada en el text clàssic i al mateix temps actual, potser el millor de del Toro des de El laberint del faune. I és que del Toro, criat en el catolicisme mexicà, tracta aquesta història com a text sagrat. Vint anys del Toro ha esperat per fer aquesta pel·lícula. Vint anys l’ha portat dins, l’ha modelat i somiat. I ara existeix: imperfecta, desigual a estones, però també innegablement viva. Com la mateixa Criatura, és una cosa feta de moltes coses, nascuda de l’obsessió, de vegades desmanegada, però posseïda d’una ànima que no pots negar.
Ens demana que mirem la violència que heretem. La crueltat que repliquem. Els fills als quals decebem. I ofereix, contra tota lògica, la possibilitat que els cicles poden trencar-se, no oblidant, sinó recordant tant el mal com el bé i escollint què portar amb nosaltres en fer camí.
La paraula es fa carn. I camina entre nosaltres, enorme i solitària, demanant només que algú la vegi. Que algú digui: ets humana. Que algú digui: la llum és bona. Que algú entengui, com Elizabeth entén, que existir ja és suficient. I que algú recordi, com Shelley ens va fer més de dos-cents anys, que la pregunta mai no ha estat si podem crear vida.
La pregunta és: què li devem una vegada l’hem creada?
Veredicte final: 8 Víctors sobre 10.
Pau Varela 