Porto quaranta mil paraules de la meva pròxima novel·la. La meitat, més o menys, que és exactament el punt on les coses es compliquen. L’impuls inicial s’ha esgotat. El final encara és massa lluny per tibar-me cap endavant. Estàs al mig, i el mig és on els llibres moren si no tens cura.
Aquest és també el primer cop que faig servir IA mentre escric una novel·la, i ha resultat una experiència… diferent del que esperava.
No la faig servir perquè escrigui per mi, seria absurd. Escric pel plaer d’escriure. Si deixo que la màquina ho faci, la raó mateixa de l’acte desapareix. No li dono instruccions perquè em generi prosa. La màquina no pot escriure com escric jo. Millor o pitjor, el que escric és meu. El que faig és més mecànic i mundà: la faig servir com una mena de sistema de memòria externa que de tant en tant em respon.
Des de fa anys, quan m’assec davant de l’ordinador abans de començar a escriure, escric una pàgina amb els elements que vull que apareguin al text. Una mena de guia. No planifico mai un projecte de principi a final, però intento pensar en el que vull fer durant una sessió d’escriptura concreta. No sé en quin punt em situa això entre els escriptors de brúixola o de mapa, però és la manera que tinc de focalitzar les idees. Aquesta vegada, he afegit un pas més a la rutina. Quan tinc la pàgina amb l’esbós de la sessió d’escriptura, la dono al model perquè l’organitzi i em suggereixi el que pot faltar. La majoria del que suggereix, ho descarto perquè, per ser sincer, no sol tenir idees que m’interessin. Però el procés en si és útil. M’obliga a articular què intento fer, a veure la meva pròpia estructura reflectida en una altra veu (distorsionada, potser, però llegible).
La màquina no té criteri propi. No sap què vull dir amb la història i els personatges que estic escrivint, ni quins referents intento incorporar, de la meva vida o d’altres obres que he vist, llegit o escoltat. Però recorda el nom de cada personatge, cada fil que he deixat penjant, cada detall que vaig esmentar un cop al capítol tres i que he oblidat al dotze perquè tinc una feina entre setmana i una filla de 4 anys i una vida i el cap ja no em funciona com abans (i abans ja no era cap meravella). Ja no he de tenir tot això al cap. Puc descarregar la burocràcia de l’escriptura en un assistent i concentrar-me en les paraules.
Després d’acabar un capítol, el torno a enviar al model i li demano un informe. No comentaris, no m’interessa si creu que el capítol «és bo». El que vull és que identifiqui patrons i marqui les coses amb què sé que ensopego sovint. Repeticions. Problemes de ritme. Tics que vull amagar o simplement dosificar, no eliminar del tot, que és el que un corrector humà faria. M’agraden les meves imperfeccions, les trobo necessàries. Així, quan m’assec a revisar i reescriure el primer esborrany, ja tinc marcades les seccions que necessiten més feina. És com tenir algú que anota el manuscrit amb els problemes que aniria a trobar igualment, però més ràpid.
La meva opinió sobre l’ús de la IA segurament és esbiaixada. Treballo com a comunicador científic en un centre de recerca. Al món on visc, la IA s’ha convertit en una eina més per millorar l’eficiència en certes tasques mecàniques. Redactar posts per XXSS, traduir subtítols d’entrevistes, triar fragments destacats d’un article, reformatar informes institucionals… tasques que cal fer, però que no requereixen creativitat humana per fer-se bé i que treuen temps que no tens. Als congressos de comunicació científica ara hi ha xerrades sobre els usos potencials de la IA i també sobre els seus perills. Les discussions són pragmàtiques, cauteloses, curioses. La gent vol entendre com funciona l’eina, on és útil i on no ho és.
M’agradaria que la comunitat literària adoptés un enfocament similar, sincerament, però sembla que vivim amb por a qualsevol cosa que pugui alterar com es fan les coses. Recordo quan l’aparició del llibre electrònic també va ser rebuda amb por i alarmisme: que si seria la mort del paper, que si tancarien les llibreries… Ara els llibres electrònics són una opció més, ningú no ha deixat de llegir per culpa seva, i el món encara gira. La conversa al voltant de la IA massa sovint col·lapsa en una turba enfadada que veu la tecnologia com l’apocalipsi. Hi ha poc espai per al debat, per admetre que aquesta tecnologia és aquí, que no se n’anirà enlloc, i que seria millor que descobríssim com relacionar-nos-hi en lloc de fingir que podem fer-la desaparèixer si la ignorem.
Les caces de bruixes em preocupen més que la tecnologia. Les proves de puresa. La suposició que qualsevol que explori aquestes eines ha de ser algú que no vol fer l’esforç per escriure, o que no té talent, o que moralment és un tros de merda. El discurs s’ha tornat asfixiant, i comença a semblar que l’objectiu no és protegir l’ofici sinó imposar una visió particular de com ha de funcionar l’escriptura. La IA per si mateixa no és dolenta. La IA no vol res. No té ambicions, cap impuls creatiu, cap necessitat de fer alguna cosa que no existia abans. És una eina. Podem fer-la servir o no. El que no pot fer és substituir el motiu pel qual escrivim en primer lloc: la necessitat de donar forma a l’experiència amb llenguatge, d’explicar-nos històries que ens parlen de nosaltres mateixos i del món on vivim.
Això és el que he après de moment: hi ha espais on la IA ens pot ajudar a escriure. Aspectes perifèrics que, si podem automatitzar o simplificar, ens alliberen per focalitzar energia en les parts que realment importen. El treball real, el que importa, encara és meu. Les frases, el ritme, els silencis, la personalitat dels personatges, el món on viuen… tot això ve d’un lloc on la màquina no pot arribar. La IA no és la fi del món, ni de la creativitat humana. No és tampoc un miracle, ni la solució a tots els problemes de la humanitat.
Per a mi, és una ajuda més per poder continuar gaudint de l’escriptura, per poder recordar on collons m’havia quedat l’última vegada que vaig obrir el document d’escriptura, per poder treure aquella metàfora sobre la sortida del sol com l’obertura d’una ferida que ja he fet servir quinze vegades.
Pau Varela 