La frase es queda a mig camí. El paràgraf no va enlloc. Fa dos dies que escric la mateixa escena i sona com si l’hagués escrit algú altre. Algú més estúpid, per impossible que sembli. Algú que ha oblidat com es fa això d’ajuntar paraules en una història. Miro la pantalla. Cada paraula que he escrit fins ara sembla un accident. Aquesta vegada és el final, se m’ha acabat l’energia, la creativitat o el que sigui que em fa avançar.
Això és un dimarts qualsevol.
Quan em quedo encallat, deixo de mirar les meves paraules i busco les d’algú altre. No per documentar-me, ni per fer veure que treballo, ni per fer-me l’interessant a Instagram. Només per recordar que escriure és una cosa que la gent real fa. Que es pot fer. I que no cal esperar llamps del cel ni fonts d’inspiració amb trompetes per començar.
Sempre tinc un grapat de llibres sobre el meu escriptori. Cap és una novel·la. Tots parlen del procés creatiu, aquell monstre mitològic que apareix quan et poses davant la pantalla. Al primer lloc d’honor hi ha The Creative Act de Rick Rubin. Rick Rubin és un productor musical que ha treballat amb gent com Johnny Cash, Linkin Park o Adele, i resulta que no sap tocar instruments ni mesclar pistes, però té idees sobre la creativitat tan clares com una conversa amb un bon amic. Aquest llibre et diu que no necessites ser un geni per fer coses, i que potser no estàs tan malament, només tens pressa perquè surtin les coses.
També hi ha The Rap Year Book, de Shea Serrano, que és exactament el que promet el títol, ni més ni menys. Una cançó de rap per any, del 1979 al 2014, triada amb criteris que barregen història, intuïció i una mica de barra. El llibre ve ple d’il·lustracions i textos que semblen crítica musical escrita després de pensar-hi molt… o després d’una nit molt llarga. El hip-hop sempre m’ha fascinat per això, per la seva història i per com el que es diu i com es diu van lligats d’una manera gairebé obscena. Forma i contingut caminant junts, sense demanar permís. Hi ha una llibertat expressiva que de vegades enyoro en certa literatura formal, aquella que sembla més preocupada per quedar bé que per dir alguna cosa de veritat.
Entremig hi ha Into the Woods de John Yorke, que és com si algú hagués decidit explicar l’ADN de qualsevol història mai explicada. Basat en la seva experiència creant drames per la BBC i ensenyant narrativa, Yorke intenta donar sentit a perquè totes les històries segueixen un patró paregut, com un bosc on tots acabem perduts abans o després. Si tens la sensació que la teva trama no va enlloc, aquest llibre és una mena de GPS emocional (amb dubtes i referències de pel·lis i sèries que potser has vist sense admetre-ho). Un altre llibre que tinc en aquesta pila és Still Writing de Dani Shapiro, que no és un manual de com fer-ho tot bé, sinó una barreja de memòria i consells, delicada però pràctica, sobre com continuar escrivint quan ho vols llençar tot a la brossa.
I, com no podia ser d’altra manera, també tinc sempre a mà The Language of the Night d’Ursula K. Le Guin. És una col·lecció d’assaigs sobre ciència-ficció i fantasia, però la seva manera de parlar de la responsabilitat de qui explica i construeix mons et fa sentir com si algú t’estigués mirant als ulls dient “fes-ho millor”. Finalment, la peça estranya de la pila és Filmmakers on Film. Un llibre primet que vaig comprar aquest Nadal al Tate Modern de Londres, està ple de cites i fragments d’entrevistes amb directors de cine explicant com s’ho fan. Del Kubrick més místic als improvisadors que van inventar escenes que van acabar sent icones, és un recordatori que la majoria dels genis que admirem tampoc saben el que estan fent exactament quan comencen.
Cap d’aquests llibres “inspira” en el sentit màgic que esperaries. No et regala idees com si fossin llaminadures. El que fan és reajustar-te. Et recorden que la paret on estàs topant no és única, i sobretot que no és permanent. Llegeixo deu o quinze minuts. A vegades menys. Tanco el llibre i torno al meu text que abans semblava impossible, però que ara sembla només… molt difícil.
El mètode és senzill. Tingues sempre a prop llibres de gent que ja ha passat per aquí, gent que ha intentat exactament el mateix que tu, explicar històries, inventar alguna cosa on abans no hi havia res. Llibres que parlin del procés quotidià, del fang, de la repetició i del dubte. No de mites, ni de genis tocats per la gràcia, ni d’aquells manifests obsessionats amb dir-te que els adverbis acabats en -ment són el veritable origen de tots els mals del món.
Si els trobes en botigues de museus millor encara. Les llibreries dels museus no venen records de vacances només. Jo he trobat alguns d’aquests llibres mentre viatjava, vagarejava entre espais on la gent ha posat feina real al món. La pàgina en blanc no es preocupa per la inspiració. No l’importa si tens un bon dia o no. Només és allà, esperant. Tu només has de trobar la manera d’escriure la següent frase.
Potser no serà genial. Potser no serà el teu millor treball. Però si continues, ja estàs per sobre de la pàgina en blanc. I això, encara que no ho sembli, ja és una victòria.
Pau Varela 