Karl Ove Knausgård no escriu per a tu. Tampoc per als crítics, ni per al lector imaginari que plana sobre la seva espatlla com un editor amb contractura cervical. Escriu per escapar de tots ells. Per a ell, això no és cap estratègia de màrqueting. És supervivència.
Irònic, sí. Ara milions de persones el llegeixen.
Knausgård descriu la seva infantesa com un espai claustrofòbic, governat per regles estrictes, on els llibres eren l’única escletxa d’aire. Aquesta sensació d’ofec no el va abandonar mai. Amb els anys, les regles de casa es van transformar en les regles de la literatura: planifica, revisa, pensa en el lector, escriu com toca. Durant molt de temps va obeir. El resultat van ser centenars de pàgines de falsos començaments i la sensació persistent que allò no era vida. Anys de frustració, de sentir-se un impostor, de preocupar-se més per ser escriptor que per escriure, fins que va decidir fer el que realment volia. Escriure. Sense objectiu, sense preocupar-se per res més que per satisfer la necessitat primària de posar una paraula rere l’altra.
La ficció contemporània arrossega una pressió silenciosa: la necessitat d’agradar, ser acceptat per una comunitat on el qui sembla tan o més important que el què. No només els personatges i la trama han de satisfer les expectatives externes. La prosa mateixa. Les frases es poleixen fins que brillen, com un aparador de joieria. S’eliminen les arestes, es retalla qualsevol estranyesa, es modera qualsevol excés. El resultat acostuma a ser correcte, professional fins i tot, i tan memorable com una revista de sala d’espera. He llegit novel·les senceres que semblen produïdes per la mateixa mà invisible. Diàlegs impecables. Estructura perfecta. Clímax emocional calculat al mil·límetre. Tot al seu lloc. Tot nutricionalment equilibrat. Cap sabor. Podries canviar la portada i no notar res.
La literatura convertida en una tortita d’arrós empaquetada i servida en massa.
Hi ha cursos, blogs, manuals, gurus, que et venen aquesta fórmula. El llistat de normes que has de seguir per ser un escriptor acceptat, el calaix on t’has de tancar per poder formar part del club. Correctors d’estil que semblen especialitzats a fer que totes les veus sonin igual. Pagar algú perquè et retoqui la cara fins que sembli la d’un banc d’imatges. La manera de fer de Knausgård, contra tot això, sembla un acte de rebeldia. Res de planificar, res de revisar. La narrativa tal com raja, sense concessions ni floritures.
Genialitat o suïcidi professional. La línia és fina i només es veu després.
En el seu cas, va funcionar. Quan abans podia passar setmanes encallat en tres pàgines (cosa que s’assembla més a un segrest que a un procés creatiu), de cop i volta podia escriure llibres sencers en un parell de mesos. No perquè s’hagués convertit en millor escriptor. Havia eliminat la inhibició de voler-ho ser. Sense mapa. Sense obsessió per la revisió immediata. Escriu cinc hores al dia, cinc dies a la setmana, acumulant milers de pàgines sobre la vida quotidiana amb un nivell de precisió tal que el lector pot passar deu pàgines seguides mirant-lo bullir un ou.
Aquestes deu pàgines sovint són més absorbents que molts thrillers amb assassins brillants i traumes ben administrats. No hauria de ser possible. Ho és. El seu ritme crea una mena de corrent continu. No enganxa perquè passin coses extraordinàries. Enganxa perquè l’atenció és absoluta. Quan desapareix l’ansietat de rendiment, la prosa deixa de justificar-se i comença a respirar. El lector entra i s’hi queda, com qui s’asseu un moment i de sobte veu que ha passat una hora.
Per Knausgård, l’acte de crear és l’objectiu en sí mateix. El problema comença quan els escriptors inverteixen aquesta relació. Quan el producte pesa més que el procés. Quan escrius per ser elogiat o acceptat, escrius a la defensiva. Anticipes el judici i el neutralitzes abans que arribi. La prosa es converteix en una negociació, gairebé una entrevista de feina amb la República de les Lletres. Ho he fet. Ho has fet. Tots hem escrit frases pensades per demostrar que som llestos, sensibles o enginyosos. Funcionen tècnicament. Però neixen mortes, perquè simulen risc en lloc d’assumir-lo.
L’obra de Knausgård es nega a negociar. La meva lluita sona com algú pensant en veu alta, sense filtre, compromès amb dir la veritat fins i tot quan el deixa en mal lloc. Pot passar pàgines queixant-se de la seva dona, sense demanar perdó ni preparar el terreny emocional perquè el lector ho digereixi millor. És incòmode. També és estranyament alliberador. Almenys és real.
Cada escriptor porta un públic al cap. A vegades té cara i nom. Altres és una barreja difusa d’editors, lectors, algoritmes i professors de taller. Aquest lector imaginari gairebé sempre és insuportable. Troba les metàfores excessives, el ritme lent, les obsessions reiteratives. Vol el llibre escrit en vuit setmanes, però amb l’aparença d’haver estat treballat durant vuit anys.
El radicalisme de Knausgård és sorprenentment senzill: prescindeix d’aquest espectador.
La tècnica existeix, i cal aprendre-la. Però adquirir eines no és el mateix que encaixar la pròpia veu dins d’un motlle fins que ja no reconeixes qui parla. La paradoxa és que la llibertat de Knausgård neix de la disciplina. Escriu cada dia, amb horari, amb constància. L’alliberament no és de l’estructura. És del judici. I per això és difícil d’imitar. No és una tècnica exportable ni un truc de taller. És una postura mental. Decidir que és més important fer una cosa honesta que fer una cosa acceptable.
Si tens una estona, val la pena veure Knausgård parlant-ne en alguna entrevista. No perquè tingui respostes miraculoses. Escoltar algú defensar sense ornaments que escriure per complaure és la manera més segura de no dir res interessant té un efecte curiosament calmant.
Pau Varela 