Sinopsi
Un grup de comensals viatja en barca fins a Hawthorn, un restaurant d’alta cuina situat en una illa privada i dirigit pel xef Julian Slowik. La vetllada es desenvolupa com un menú degustació de diversos plats, amb un servei coreografiat i un relat que acompanya cada plat. A mesura que avança el sopar, el to es torna més sever i els convidats veuen exposats aspectes de la seva vida i de la seva relació amb la gastronomia i la fama.
Fitxa tècnica
Títol original: The Menu | Director: Mark Mylod | Repartiment: Ralph Fiennes (Julian Slowik), Anya Taylor-Joy (Margot), Nicholas Hoult (Tyler), Hong Chau (Elsa), Janet McTeer (Lillian Bloom), John Leguizamo (actor), Judith Light (Anne), Reed Birney (Richard) | Guió: Seth Reiss i Will Tracy | Producció: Betsy Koch, Adam McKay, Will Ferrell | Música: Colin Stetson | Fotografia: Peter Deming | Muntatge: Christopher Tellefsen | Disseny de producció: Ethan Tobman | Disseny de vestuari: Amy Westcott | Distribució: Searchlight Pictures | Gènere: comèdia negra, thriller | Durada: 107 minuts | Idioma original: anglès | País de producció: Estats Units.
En aquesta pseudorealitat distòpica de merda que ens ha tocat viure, on tenim mil-milionaris que ja no es conformen amb el luxe i decideixen jugar també a ser gurus, polítics o, directament, semidéus de butxaca, el cinema ha trobat un blanc fàcil i agraït. Potser arran de l’èxit de Parasite (Bong Joon-ho, 2019), els últims anys han arribat carregats d’estrenes englobades sota l’etiqueta “eat the rich” (l’expressió ve d’una frase atribuïda a Rousseau, tot i que probablement no la va dir mai): la trilogia de Knives Out (Rian Johnson, 2019–2025), pelis de terror com Ready or Not (Bettinelli-Olpin i Gillett, 2019), sàtires com Triangle of Sadness (Ruben Östlund, 2022), el que sigui que és Sorry to Bother You (Boots Riley, 2018), versions necrofíliques de Mr. Ripley com Saltburn (Emerald Fennell, 2023)… Totes apunten a la mateixa diana i totes van servides amb mala llet, que el públic agraeix cada cop més mentre mira el banc online de reüll.
The Menu (Mark Mylod, 2022) utilitza la mateixa premissa i li afegeix un gir. Aquí la crítica apunta a la incapacitat dels rics per valorar l’art més enllà de la superficialitat d’una foto a Instagram, mentre els artistes que hi han consagrat la vida veuen com se’ls converteix en combustible per a un estil de vida, no per a cap ànima.
Funciona gairebé com una peça de cambra, una obra teatral amb ganivets. Un espai del qual no es pot escapar, un grup de personatges que (aparentment) no tenen res en comú, i un misteri que es va descobrint capa a capa. Aquest punt de partida d’Agatha Christie degenera a poc a poc en caos sanguinari. Mark Mylod, director de clàssics atemporals com Ali G Indahouse (Mark Mylod, 2002), fa el que ha de fer: deixa que la posada en escena i els actors carreguin amb el pes de la trama.
Hawthorn és un restaurant en una illa privada on el xef estrella Julian Slowik (Ralph Fiennes) serveix menús de degustació per a dotze persones curosament escollides. La pel·lícula comença amb un grup de convidats pujant a una barca cap a una experiència culinària de la qual poder fardar durant anys, a l’abast de molt poca gent. Cada personatge juga el seu paper. Hi ha la crítica gastronòmica Lillian Bloom, que es guanya la vida destruint restaurants i que aquesta nit, casualment, soparà al seu últim. Hi ha una parella jove, Tyler i Margot: ell, un foodie insuportable que fantasieja a ser un xef de veritat com un nen fantasieja a jugar al Barça; ella, una noia que s’ha apuntat al sopar a última hora i sembla que preferiria ser a qualsevol altre lloc. Hi ha un actor en decadència obsessionat amb un estatus que segurament no ha tingut mai, i la seva dona, que fa temps que va deixar d’escoltar-lo. Un matrimoni gran i ric que es gasta els diners més per inèrcia que per gust.
Gent rica, bàsicament, a qui uneix la convicció que l’alta cuina és un símbol d’estatus social, i no un ofici.
I al centre de tot, el xef. La cuina és l’espai on tot passa, física i metafòricament: un escenari teatral on Slowik purga els seus dimonis davant d’un públic que no acaba d’entendre que la funció els inclou. En la superfície, és una comèdia negra, una sàtira de la gastronomia d’autor, i (si et poses filosòfic) una meditació sobre què fem amb els artistes quan els convertim en producte de luxe. Però abans que res és una pel·lícula ben feta, que et té enganxat durant 107 minuts sense pràcticament parpellejar.
Gran part del que funciona a la peli té nom i cognom: Ralph Fiennes.
És un tòpic dir que un actor està en estat de gràcia, però Ralph Fiennes és al moment “puc fer el que em surti dels collons i fer-ho bé” de la seva carrera. Hi ha moments en què simplement el mires i et donen calfreds. Aquí interpreta un artista que ha perdut la fe pel que fa i que ho celebra amb un últim àpat convertit en venjança sanguinària. Parla amb veu baixa. Somriu amb ironia dement. Té una manera de picar de mans, com un líder de secta amable, que a qualsevol altra època hauria activat una alarma evolutiva.
Però tu te’l quedes mirant i dius “sí, xef”.
Anya Taylor-Joy fa de Margot. Reconec que no és una actriu que em resulti fàcil de creure segons quins papers: té aquesta imatge gairebé irreal, com si fos una alienígena vestida d’humana, i quan li toca interpretar una noia corrent (el nostre punt de vista com a espectadors) em genera una certa dissociació. M’havia promès no fer broma de com de separats té els ulls, però és la classe de persona que et pots endur a sopar sabent que pot vigilar-te la bossa i la porta al mateix temps. Aquí és l’outsider. No hi encaixa. Mira la gent de la seva taula com si fossin d’una altra espècie, observa la posada en escena del sopar amb cara de “jo només tinc gana”, i acaba descobrint que, per molt que li pagui, la seva parella d’aquesta nit és absolutament insuportable (sí, és una escort, es revela cap al mig de la pel·lícula, però ho pots caçar des del principi, no destripo res important).
Se li ha de reconèixer, però, que la seva dinàmica amb el xef és el que sosté l’últim tram de la peli.
Ara. Hi ha un problema amb The Menu que cal dir abans que sembli que li estic fent propaganda. La part central s’arrossega. Entre els plats tres, quatre i cinc hi ha un tram en què la pel·lícula es regodeja en la seva pròpia transgressió i t’està dient “mira com d’horrible és la gent rica, foten llàstima”, i tu, que ja ho has entès fa estona, només esperes que la cosa desencalli i que algú comenci a morir amb una mica d’estil.
Hi ha un moment, cap al final, que ho redimeix tot. Margot demana una hamburguesa amb patates. I Slowik, que ha destruït totes les expectatives dels seus convidats amb plats conceptuals, que els ha humiliat fil per randa, que els ha fet confessar els seus pecats enmig del menjador, s’hi posa. Agafa la paella. Fa la carn ell mateix. Li talla formatge. Li posa pa. I per primer cop en tota la nit, cuina de debò.
En aquell breu instant redescobreix la passió que el va portar a la cuina per primera vegada. Com el director indie que, després de ser triturat per la maquinària de Marvel, descobreix que es poden explicar històries amb humanitat, sense aquell filtre desaturat que els posen a totes les pel·lícules de superherois.
Tècnicament la pel·lícula és impecable. Mark Mylod ve de dirigir episodis de Succession, i es nota: la mateixa mirada freda, la mateixa manera de col·locar els personatges a l’espai perquè el poder es percebi sense haver-lo de subratllar. La fotografia de Peter Deming capta meravellosament l’escenografia, tot vidre i acer. Dominique Crenn, xef amb estrelles Michelin de debò, va dissenyar els plats, i això explica per què no fan gràcia: són bells, són ridículs en el context, però són plats que algú podria servir divendres vinent en un restaurant real.
Si t’agraden les pel·lícules amb final explosiu, aquí el tens. Si busques una comèdia sobre rics fent pena, també. Si ets cambrer, cuiner, o qualsevol de les persones que ha passat per hostaleria, hi ha una escena cap al final que et farà somriure amb una mica de rancúnia ben guanyada.
The Menu no és la millor pel·lícula de totes les que s’han apuntat a la moda del menjar-nos els rics, però és una pel·lícula que sap exactament què és, que no intenta ser cap altra cosa, i que serveix el que promet.
La teniu a Disney+ (on si no?), i la podeu veure mentre sopeu. Encara que potser demà no voldreu repetir el menú.
Pau Varela 