No sé si li ha passat a algú més, però de tant en tant, en els últims moments de revisió, quan ja tinc el text preparat per maquetar i publicar i estic rellegint per centèsima vegada, trobo a faltar alguna cosa. Una frase, un paràgraf, alguna cosa que vaig eliminar en pro de l’eficiència estilística i que en realitat m’agradava. I per un moment sento que el text ha perdut una part vital de la seva identitat.
Ara que estic revisant la propera novel·la, intento ser més conscient que les coses que més m’agraden de com escric són, sovint, les que un professional consideraria defectes. Cada manual d’escriptura que llegeixes parla en algun moment o altre de la famosa frase «kill your darlings», mata els teus estimats. Ho deia Faulkner, ho diu Stephen King, ho diu un paio al YouTube amb un grapat de seguidors i una fórmula infal·lible per escriure una novel·la d’èxit, ho diu algun professor de narrativa en alguna escola d’escriptura. El que sol voler dir, a la pràctica, és això: deixa fora tot allò que pugui descol·locar el lector, elimina la textura del text perquè sigui una superfície llisa, sense arestes. Elimina aquella frase que vas escriure en un moment de rauxa i que sobresurt de la resta del text com una pústula, aquella metàfora estranya, aquella reflexió marciana que t’havies guardat per a un moment com aquest.
Tothom que ha volgut posar-se a escriure i ha posat l’antena per aprendre les bones pràctiques de la professió ho ha escoltat de boca d’algú o altre. Jo dic una merda per ells.
Ironia del destí, l’estat de paranoia col·lectiva en què vivim des que una màquina pot produir text amb un parell d’indicacions mal donades fa que qualsevol text que soni massa correcte porti la sospita de no haver estat escrit per una persona. Hi ha alguna cosa al ritme, a les paraules escollides, que sona estèril. Si un text està escrit de manera que qualsevol n’hauria pogut ser l’autor, on queda l’originalitat? On queda la veu particular d’una persona que vol comunicar alguna cosa?
La màquina treballa regurgitant estructures textuals que l’han alimentada. L’algoritme les desmunta per parts i les torna a muntar quan algú li ho demana. Escriu correctament, però el que escriu neix mort. La part que no pot replicar (i si m’ho pregunteu, no podrà mai) són les peculiaritats de com escrivim, les bromes dolentes, les metàfores estirades com un xiclet, les imatges que es basen en un mig record d’una cançó que vas escoltar fa quinze anys i que avui, mentre escrivies, t’ha vingut al cap i l’has ficat amb calçador al text. Les coses que un corrector d’estil et dirà que eliminis, esborris i, si pot ser, cremis amb foc.
A risc de repetir-me: una merda pels correctors d’estil.
Ser indulgent amb la pròpia prosa és potser l’acte més subversiu que com a escriptors podem fer. El que escrivim només ho podem escriure nosaltres, com ho fem nosaltres.
No parlo de deixar errors ortogràfics perquè sí, ni que cada frase incoherent que has escrit a les dues de la matinada sigui un tresor. Molt del que escric a la pàgina és una puta merda i necessita revisions i revisions per ser potable. A vegades és important tornar al text al cap d’uns dies, sobri, amb el cap clar, disposat a arreglar el desgavell que hi vas deixar l’últim cop que et vas asseure a escriure. Deixar allò que fa que el text sigui teu no vol dir no revisar. Vol dir revisar amb una mirada neta d’influències externes, sabent el que vols dir i el que vols fer amb aquell text.
Després d’uns quants anys veient com evolucionen (o involucionen) determinats discursos al voltant de la literatura de gènere a casa nostra, crec que comença a ser imperatiu que deixem de fer cas als avatars d’internet que no tenen cap mena de problema a dir a tothom el que ha de fer i com ho ha de fer, i que siguem més egoistes amb el que ens agrada, tant a l’hora de llegir els altres com a l’hora d’escriure nosaltres mateixos. Cap dels autors que he crescut admirant escriu de forma impol·luta. Al contrari: tenen tics i peculiaritats que no haurien sobreviscut aquesta anàlisi constant de la bona literatura que es veu a BookTok, on compta més com de maca és l’edició, si els cantons del llibre tenen colors o quants seguidors a internet té l’autor abans d’entregar el primer manuscrit, que no pas el que hi ha a la pàgina.
O sigui que no mateu els vostres estimats. Alimenteu-los, deixeu-los créixer i convertir-se en monstres meravellosos, estranys. Tallar és fàcil. El que ningú ha acabat mai de dominar és com tornar a posar al text allò que vas eliminar per seguir el consell d’algú que no et coneix, en un curs online que no val ni el wifi que gastes per seguir-lo. Allò que ara trobes a faltar.
Sigueu estranys, sigueu incoherents, sigueu vosaltres.
Pau Varela 