The Vampire Lestat, òpera rock amb purpurina i ullals

Sinopsi

Ferit pel bestseller on Louis de Pointe du Lac i el periodista Daniel Molloy el van reduir a un paper secundari, Lestat de Lioncourt respon de l’única forma que sap. Des del seu exili a Mont-real, s’apropia d’una banda de rock, grava un disc sobre la seva pròpia vida, i el treu de gira pels locals de mala mort de tot Amèrica per tornar a cantar les parts que el llibre va explicar malament. La infantesa a l’Alvèrnia del segle XVIII. La seva mare Gabriella. El vampir Magnus i la immortalitat clavada al cos a la força. Molloy l’acompanya amb una càmera per rodar un documental sobre l’home que odiava el seu llibre. Com més creix l’espectacle, més s’estén el domini de Lestat sobre els vius i els morts. Aviat els vampirs antics que mai van acceptar ser objecte de cançons comencen a encerclar-lo, i una cosa molt més vella es comença a despertar.

Fitxa tècnica

Encara recordo Black Sails (Jonathan E. Steinberg i Robert Levine, Starz, 2014) més sovint del que segurament tocaria. Sobre el paper era una sèrie de pirates produïda per Michael Bay, amb abordatges, rom i pits, la mena de producte que et mires amb mig cervell apagat mentre sopes o amb el mòbil a la mà. I durant mitja primera temporada és exactament això. Després passa una cosa que gairebé mai no passa. Els guions van començar a pujar el nivell d’autoexigència. Els personatges creixien d’un episodi a l’altre amb una paciència que la televisió ja no es permet, i el capità Flint acaba sent una de les tragèdies més ben construïdes que he vist mai. Al final de les seves 5 temporades, la sèrie que havia arrencat com un salvapantalles amb sabres parlava de qui controla les llegendes i del preu de sortir-ne.

No me n’he desempallegat mai més.

Amb Interview with the Vampire (Rolin Jones, AMC, 2022) m’ha tornat a passar, i el motiu pel qual vaig prémer play encara em fa gràcia. Feia temps que escoltava Raleigh Ritchie sense saber que darrere del nom hi havia Jacob Anderson, el mateix actor que a Game of Thrones havia passat anys fent de Grey Worm, marcial i disciplinat i gairebé sempre a mig pla del protagonista de torn. Quan vaig lligar els dos noms vaig voler veure què feia amb un paper principal a les mans. Esperava vampirs guapos i melodrama amb ullals, que el gènere vampíric sembla no aixecar cap des de l’època de Twilight, i em vaig trobar una història que es cuina a foc lent i planta llavors a la primera temporada que no floreixen fins al cap de quatre anys. Ja hi arribarem, a això. Quan una sèrie et guanya així, li perdones gairebé qualsevol cosa. Fins i tot que el protagonista vingui recobert de purpurina.

Les expectatives baixes, a més, estaven justificades. La prosa de Rice té fama de ser un ronroneig en primera persona tan enamorat de si mateix que s’atura a descriure’s els cabells, i totes les càmeres que s’hi havien acostat n’havien sortit escaldades. L’adaptació de Neil Jordan amb Tom Cruise i Brad Pitt del 1994 té una posada en escena impecable, però no té cap mena d’ànima sota la façana. Queen of the Damned va arribar el 2002 i va tancar el debat amb un desastre estrepitós. Després, el 2006, Elton John va muntar un musical a Broadway anomenat Lestat que va abaixar el teló tan de pressa que va deixar un corrent d’aire. Dues vegades algú havia intentat soldar Rice a la música pop. Dues vegades va acabar sota terra, sense possibilitat de reanimació.

De manera que quan Rolin Jones va anunciar que la tercera temporada es passaria a dir The Vampire Lestat i va prometre que semblaria que Lestat havia segrestat la sèrie, un cert escepticisme era d’esperar. Un vampir cobert de purpurina al capdavant d’una banda de glam, disposat a cantar la seva infantesa? El que no podia imaginar era que l’execució ha acabat sent no tant una proposta com un atestat d’incidents presentat per avançat. I Lestat pren el control de debò.

Sobretot la sala de muntatge.

Aquesta adaptació s’alça sobre narradors que menteixen. La primera temporada era la memòria d’en Louis, polida durant un segle i interrogada per un periodista amb ganes de brega. La segona va revelar que part d’aquella memòria l’havia editada l’Armand, com qui retoca les fotos de família. Ara Lestat canta la seva versió, i els salts enrere no es limiten a omplir buits. Contradiuen directament escenes que havíem vist amb els nostres propis ulls. Tres temporades, tres narradors, cadascun amb una querella per difamació contra l’anterior. Molloy, ara un vampir, és dins la ficció amb un equip de càmeres que roda un documental sobre l’estrella del rock.

La veu en off que sosté la temporada és el diari sonor de Lestat premsat en vinil. Ens arriba només perquè un subhastador del futur el ven com a objecte de col·leccionista i esmenta de passada, les catàstrofes globals que la gira va desencadenar. La sèrie és fidel a Rice en l’únic nivell en què va ser mai adaptable, el registre. Sap que Lestat diu la veritat només quan actua. En ell, l’excés és la sinceritat. En lloc de traduir aquesta veu en imatges, reconstrueix les imatges a partir de la pròpia vanitat de la veu.

El context musical de tot plegat ja passa a la novel·la del 1985, on Lestat es desperta al món modern, grava un disc i fa prou soroll per molestar el dorment més antic de la terra. Tots els adaptadors anteriors van xocar contra aquest material i es van fer enrere. Jones ho va llegir i va negar-se a sentir vergonya pel material. Va trobar el detall que converteix la premissa en psicologia del personatge. A la sèrie Lestat no forma cap banda, es planta a l’assaig d’un grup de rock de garatge pèssim. Ofereix consells d’actuació que ningú no li ha demanat. S’annexiona el grup i el rebateja amb el seu propi nom. Si vols comprimir tres segles d’aquest home en una sola decisió de producció, és aquesta. La fidelitat aquí vol dir conservar la vergonya i fer-ne els fonaments.

Això és una òpera rock, amb groupies, locals de mala mort, tones de maquillatge i unes power ballads que et deixen tocat, cantada per un home que fa servir l’ego de tapa de clavegueram.

Ara ve la part en què em poso pedant, però juro que és per una bona causa. La literatura gòtica va néixer el 1764, quan Horace Walpole va publicar El castell d’Otranto disfressat de manuscrit medieval trobat per casualitat. El gènere ja portava la mentida de sèrie, i d’allà venen els mobles que encara reconeixeríeu a les fosques. Castells en ruïnes. Malediccions familiars que es passen de pares a fills, com les hipoteques. Morts que no accepten la seva condició. Desitjos que no es poden confessar a taula. I el doble, aquell desconegut que duu la teva cara. El 1819, el doctor Polidori va crear el primer vampir literari, Lord Ruthven, un retrat gens dissimulat de Lord Byron, que l’havia tingut en nòmina com a metge personal. El primer vampir de la ficció ja era una celebritat amb mala premsa, i el seu autor ja hi passava comptes. A Dracula (Bram Stoker, 1897) no hi ha narrador. Hi ha cartes, diaris, retalls de premsa i un metge que dicta les seves notes a un fonògraf. Cent trenta anys després, el diari del monstre encara surt en suport d’àudio.

El gòtic sempre ha arxivat els seus horrors en formats a punt de quedar obsolets. Ho dic perquè quedin clares dues coses. Que Rice no va sortir del no-res. I que una sèrie muntada amb cintes d’entrevista, un best-seller difamatori, un documental i un vinil subhastat no s’ha apartat del gòtic ni un centímetre, només l’ha actualitzat pels nous temps.

Fa setmanes que les cançons que Daniel Hart va composar per la sèrie viuen als meus preferits de Spotify. «Stained Glass Eyes», segurament la meva preferida, té una frase que ressona a la història. Don’t look away. No apartis la mirada. (Ara venen spoilers de les dues primeres temporades. Si encara no les heu vist, què hi feu, llegint això?) La frase es repeteix en tres moments repartits a les tres temporades. A la tercera temporada descobrim que quan Lestat tenia nou anys, la seva mare el va portar a veure com cremaven vives vàries dones acusades de bruixeria, entre elles una companya seva de jocs. El nen gira el cap entre llàgrimes i la seva mare li agafa la cara i la gira cap al foc. Ho fa per endurir-lo, diu. Això posa un context nou per dos escenes clau de les temporades anteriors. Un segle i mig més tard d’aquella crema de bruixes, a la primera temporada, la Claudia mata sense voler el noi que s’estima i Lestat crema el cos davant seu. Li aguanta el cap perquè no pugui apartar la vista i en diu educar-la.

I finalment a París, quan el teatre dels vampirs l’executa amb llum de sol, la Claudia no s’arronsa. Gira el cap, busca Lestat i el mira fixament mentre crema, sense parpellejar, fins al final. Li torna la maledicció per correu certificat. Un gest plantat a la primera temporada reapareix dues temporades després convertit en tornada de single.

«When I Call Out Your Name» és l’altra cara de la moneda. En un univers com aquest, dir un nom en veu alta és gairebé una invocació. Lestat es passa la temporada cridant la seva mare, després a Nicki i al final en Louis, a un volum que hauries d’estar mort per poder dormir. Tots apareixen com fantasmes del passat, alguns en carn i ossos, d’altres com espectres turmentant a Lestat.

L’altra cosa que aquesta temporada restaura és la pulsió sexual, i ho dic en un sentit estructural, sense obscenitat. Rice va escriure el desig com a motor. La resta era carrosseria. Les adaptacions van passar trenta anys drenant-lo educadament. Aquesta sèrie no ho ha fet mai. Va construir Louis com un home negre gai que intenta portar un bordell a la Nova Orleans de Jim Crow i va fer del romanç amb Lestat un mur de càrrega, res de subtextos per admirar de lluny. Aquí alimentar-se és el sexe, exposat clarament. L’embull de qui desitja qui a través dels segles impulsa la trama més que no pas cap consell vampíric de la història. Un home mata algú que estima i després n’escriu una balada.

De Gabriella, la mare, ja n’hem vist el mètode pedagògic. La temporada hi afegeix la resta. És la seva mare, la seva abusadora, la seva amant (sí, els borbons no son els únics aficionats a l’incest), la rival del seu creador i, al final, la seva pròpia creació. L’estranya gravetat entre ells és anterior al vampirisme, la immortalitat no va corrompre aquesta relació, la va amplificar i li va donar més temps. Jennifer Ehle la interpreta amb compassió i crueltat dins d’una mateixa respiració i es posa a l’altura de Reid en el seu punt més desequilibrat i en l’ús d’accents de dubtós origen. La crítica honesta és que la Gabriella gairebé no té vida interior. Els seus motius es mantenen sempre tèrbols, el seu raonament ens arriba filtrat, és un record més que un personatge. Però la seva presència és clau per l’estudi psicològic en que es converteix el clímax de la temporada.

Res d’això sobreviu sense Sam Reid. Lluny de ser un accident afortunat, Reid sosté el camp i la ferida dins del mateix pla, sovint dins la mateixa paraula. Interpreta Lestat a diverses edats al llarg de diferents segles i canta cada cançó ell mateix. Sap perfectament com de ridícul sona tot plegat i és capaç de donar-hi profunditat emocional. Al seu costat, el Molloy d’Eric Bogosian és l’arma secreta de la sèrie. Ara és un no-mort que apunta amb l’objectiu l’home que, indirectament, el va crear. Jacob Anderson interpreta Louis com algú a qui la culpa ha convertit en un personatge trencat que només vol perdó. La sèrie manté a Lestat i Louis separats fins a la segona meitat de la temporada, i quan finalment els deixa retrobar-se per pair el que va passar amb la Claudia, el resultat és devastador. Delainey Hayles rep el material més cruel de l’any, no diré res més.

També hi ha una negociació de divorci vampíric, amb advocats i tot, de la qual em miraria un spin-off sencer.

Set episodis per encabir una novel·la d’aquesta mida volen dir també capítols que es comprimeixen en una línia de diàleg o que desapareixen fora de pla. El final es gasta els últims minuts a comprar futurs en lloc de pagar deutes. Se’ns presenta a la reina dels condemnats com una promesa del que està per venir, però potser sigui el més fluix de tot plegat perquè aquest fil s’allunya d’on es troba le conflicte emocional de la trama. Però ningú no explica la seva pròpia vida en ordre, i menys encara un home amb tres segles de material i un fort interès a enterrar la part del mig. Tot i així, és un peatge de debò i hi haurà espectadors que no el voldran pagar.

Ara, la bandera que venia a plantar. Això és el més ben filmat que hi ha ara mateix en streaming, incloent-hi les pel·lícules. Mentre que les temporades de Louis recordaven amb la cadència assentada del vell cinema d’estudi, els records de Lestat arriben com a intrusions, irregulars, tallats com videoclips, perquè és l’únic llenguatge visual que domina. Res d’això s’assembla a les farinetes grises i uniformes que les plataformes es gasten xifres astronòmiques a perfeccionar perquè és vegin en format vertical en un telèfon. Una superproducció de Netflix costa més per minut que això i no en treu ni una imatge tan deliberada. Els negres són negres. La purpurina té textura.

(Salteu-vos aquest paràgraf si esteu racionant el final.) Durant sis hores la sèrie lliura el muntatge a Lestat i el deixa fer. Ell tria quins records veiem i com d’afavoridora és la llum. La veritable violència del final és que li pren la càmera. La gira acaba amb la història ja fora del seu control. Seu a una taula llarga, la taula del seu pare, mentre tothom que el va construir i el va destruir s’alimenta de la seva ànima i li llegeix la cartilla en veu alta, incloses les ressenyes del disc, les dolentes. Ser ressenyat per la teva pròpia mare és un destí que no desitjaria a ningú.

Durant dues temporades, aquesta sèrie ha passat gairebé de puntetes. Atrapada en una plataforma que la majoria de gent no sabria ni anomenar, més coneguda pels spin-offs de zombis que per les sèries que li van fer el nom, sempre a una reunió de pressupostos de la cancel·lació. Llavors va apujar el volum. Pantalons ajustats, purpurina, una gira de cinquanta ciutats i, casualitat o no, la tercera temporada directa al número u d’AMC+.

Avui dia la ficció, sigui quin sigui el format, es dedica més a repetir-se l’argument a si mateixa fins a la sacietat que a intentar ser original. Personatges que expliquen en veu alta el que acabem de veure fa vuit segons. Veus en off que et resumeixen el capítol anterior i, ja posats, també el que estàs mirant ara mateix. Diàlegs escrits per a algú que té la sèrie de fons mentre fa scroll i aixeca el cap de tant en tant. Aquesta sèrie també té veu en off i també té narrador, però aquí la narració no hi és per recordar-te res. Hi és per mentir-te. The Vampire Lestat no et pren per imbècil, espera que entris al seu joc i ho facis amb ganes de sang.

Depen de tu fer el pas i deixar-te atrapar. Akasha ha despertat.