Sinopsi
En Micah, a qui tothom coneix com a Micah the Metal, marxa contra el regne de Sirm, que li ha pres la filla, al capdavant de cinquanta mil paladins carregats d’armes de foc i batejats amb sang d’àngel. Vol Kostany, la ciutat santa on tenen la seu els geníssers, que són els únics que el poden aturar. La llegenda viva dels geníssers és en Kevah, l’únic home que ha matat mai un mag, a qui va decapitar enmig d’una calamarsa de punyals de gel fa més de deu anys. Des que la seva dona va desaparèixer, en Kevah fa de ferrer lluny de tothom i es passa els dies emboirat d’haixix i de poesia, fins que el xa el treu de la jubilació per a una última feina. De passada, també li demana que es plantegi tornar-se a casar.
Prioritats.
Fitxa tècnica
Gunmetal Gods | 2020 | Autor: Zamil Akhtar | Editorial: autoedició | primer volum de la saga homònima | unes 500 pàgines
Fa anys que la fantasia que m’arriba a les mans viu al mateix barri, un nord fred de castells de pedra grisa i reis que no dormen per culpa d’una corona, on tard o d’hora apareix algun paio de barba trenada que beu hidromel d’una banya i només pensa a morir amb la destral a la mà, que, mira, també és un pla de jubilació. No tinc res contra els víkings, eh. Però n’estava una mica tip, i Gunmetal Gods, de Zamil Akhtar, m’ha vingut com aigua de maig, perquè gira el mapa i se’n va a l’Orient Mitjà medieval, amb geníssers i djinns i sense ni un sol fiord a la vista.
Ho dic d’entrada, que després m’enrotllo. M’ha agradat molt, Akhtar escriu de meravella i els seus personatges són de carn i ossos, però el que m’hi ha enganxat és el món.
Akhtar no s’amaga, ell mateix explica que és un fan boig de Joc de trons, dels llibres i de la sèrie, i que ha fet amb la història medieval de l’Orient Mitjà el mateix que George R. R. Martin va fer amb l’Anglaterra medieval, que vol dir quedar-se la recepta i canviar de rebost. Hi barreja la història otomana i la bizantina amb les croades (l’Orient Mitjà no és un sol país, per molt que Hollywood el filmi sempre amb el mateix filtre groc), de manera que els geníssers defensen Kostany, una ciutat santa que dues fes es disputen des de fa segles, contra un exèrcit de paladins que porta armes de foc, d’aquí el gunmetal del títol, i que s’ha batejat amb sang d’àngel. Al voltant hi ha djinns amb pinta d’haver sortit de Les mil i una nits, genets del desert i un terror que ve de més lluny, perquè l’autor compta Lovecraft i Junji Ito entre les seves influències i els àngels d’aquesta saga no són precisament de pessebre. I hi ha el Labyrinthos, un laberint immens per on sembla que s’esmunyen esperits i dimonis d’un altre món.
La gràcia és que tot plegat pesa sobre els personatges. La novel·la s’explica a dues veus, en primera persona i capítol a capítol, i cada veu és d’un bàndol. En Micah estima la seva fe i hi troba bellesa, però no suporta la hipocresia dels clergues, i encara menys la que de tant en tant descobreix al seu propi cor. En Kevah, que ara fa de ferrer i porta un nom gairebé calcat al de Kaveh, el ferrer que s’aixeca contra un rei tirà al Shahnameh, l’epopeia nacional persa (no sé si és casualitat), es refugia en la fe per posar en vers la seva pena i, alhora, maleeix Déu perquè no li respon les pregàries. I tots dos són pares. A en Micah li han pres la filla i en Kevah en té una d’adoptiva a Kostany, la ciutat que l’un ataca i l’altre defensa, i, com diu el mateix Akhtar, en el fons tots dos voldrien el mateix, viure tranquils amb els seus, mentre els reis i els déus els empenyen a matar-se.
Estem tan acostumats a mirar les croades des de la sella del croat que el simple fet que la meitat dels capítols siguin del genísser ja és un bon canvi de cadira.
El defecte és el ritme, que va una mica massa a batzegades. Hi ha racons d’aquest món on t’aturaries una estona més, al costat d’en Kevah i del seu núvol d’haixix, i la trama no et deixa, perquè sempre hi ha una altra batalla esperant a la pàgina següent. Dit això, cinc-centes pàgines de guerra santa passen volant, i això tampoc no és poca cosa.
Aviso, per si de cas, que és fantasia fosca de la bona, amb fanatisme a dojo i coses pitjors que no detallaré. Si busqueu una aventura amable, per molt que la descripció oficial parli de djinns entremaliats, millor que aneu a una altra prestatgeria.
Quan vaig escriure sobre A Master of Djinn, de P. Djèlí Clark, vaig dir que era «un decorat esplèndid i buit», un Caire de 1912 ple de djinns i de dirigibles on, si obries una porta, darrere només hi trobaves la paret de cartró. Gunmetal Gods és el cas contrari, un decorat tan ben moblat que fa venir ganes de quedar-s’hi a viure. Obres una porta i a dins hi ha algú resant, i al costat, algú altre que el cremaria de gust per haver resat al déu que no tocava.
Que Akhtar, de família pakistanesa, hagi passat la infància a la península Aràbiga i ara visqui a Dubai no garanteix res, que consti, però potser explica per què el seu Orient Mitjà no sembla tret d’una postal. Va autoeditar la novel·la el 2020 i, sense cap gran editorial al darrere, s’ha guanyat un públic fidel. La saga no ha parat de créixer, i a jutjar per les contraportades de les continuacions el mapa encara s’eixampla, amb simurgs que volen i una sultana arribista, fins que al tercer llibre ja hi ha una guerra santa entre quatre imperis de la pólvora, l’etiqueta que els historiadors van posar a l’Imperi otomà i als seus dos veïns, el safàvida i el mogol.
De moment, que jo sàpiga, no està traduïda ni al català ni al castellà. Si llegiu en anglès i esteu tips de destrals, ja feu tard.
