Sinopsi
Ja ningú no recorda les guerres que van enfonsar el vell món. Sobre el que havia estat el Midwest nord-americà, set barons s’han repartit un territori que anomenen els Badlands i hi han prohibit les armes de foc. Els camps els treballen els cogs i les guerres les fan els clippers, assassins entrenats des de criatures, i el millor de tots és en Sunny, la mà dreta del baró Quinn, que el va acollir de petit. En una feina rutinària, en Sunny rescata l’M.K., un adolescent que porta a dins una força fosca que es desperta quan veu la seva pròpia sang i que la Vídua, la baronessa del petroli, vol per a ella. El noi duu un penjoll amb una ciutat gravada, Azra, la mateixa de la brúixola que en Sunny guarda des de nen, i de sobte marxar dels Badlands sembla possible. El baró Quinn no ho veu ben bé així.
Fitxa tècnica
Into the Badlands | 2015-2019 | Creada per: Alfred Gough i Miles Millar | Direcció principal: varis, entre ells Paco Cabezas | Guió: Alfred Gough i Miles Millar, entre d’altres | Repartiment: Daniel Wu, Emily Beecham, Aramis Knight, Orla Brady, Marton Csokas, Nick Frost | Tema de capçalera: Mike Shinoda | acció, arts marcials, ciència-ficció postapocalíptica | 3 temporades, 32 episodis d’uns 42 minuts | Estats Units (AMC) | On veure-la: de moment, de cap forma legal aquí.
He intentat explicar aquesta sèrie diverses vegades i la reacció sempre és la mateixa. Comença amb una curiositat educada i, cap a la tercera frase, s’arrufen les celles. A la quarta, ja comencen a mirar si hi ha algú més a l’habitació.
—És un western de kung-fu postapocalíptic —explico—, on les pistoles estan prohibides i un baró que cultiva opi i una baronessa que bombeja petroli lliuren una guerra sanguinària amb soldats que van aprendre a matar de petits, i on hi ha un noi que quan sagna té poders sobrenaturals i hi surten uns assassins que porten bombí.
No sé per què, però acostuma a ser el detall del bombí el que els acaba de fer perdre la confiança en mi.
Alfred Gough i Miles Millar van treure la inspiració per Into the Badlands (2015-2019) del Viatge a l’Oest, la novel·la xinesa del segle XVI sobre un monjo, un mico i, per algun motiu, un porc que travessen mig món per anar a buscar uns sutres. Com a punt de partida, tampoc és que fos gaire més fàcil d’explicar.
S’hi van inspirar «lliurement», en paraules de Daniel Wu, que la protagonitza i en va ser productor executiu. I quan diu «lliurement», convé prendre-s’ho al peu de la lletra. En queda l’espinada, un viatge espiritual, i un nom. En Sunny es diu així pel Rei Mico, en Sun Wukong, un mico nascut d’una pedra que va tenir la barra de declarar la guerra al cel. Una criatura amb problemes evidents per acceptar l’autoritat.
Quan la sèrie va estrenar-se, Millar deia que volien fer amb les arts marcials el que The Walking Dead (Frank Darabont, 2010-2022) havia fet amb els zombis. Volien dues coses, unes baralles de primera i que t’importés la gent que es barallava. La primera la van clavar i la segona… a estones. Per sort, quan el drama no acaba de funcionar, sempre poden fer que algú travessi una paret d’una puntada de peu.
Aquest desequilibri entre l’acció, l’ambientació i una narrativa que sovint arriba esbufegant darrere de les altres dues és, en certa manera, la gràcia de la sèrie. En un món que ha desterrat les pistoles i que ni tan sols recorda les guerres que el van rebentar, l’únic que encara es pot llegir és el cos. En Sunny s’ho pren al peu de la lletra, amb una ratlla tatuada a l’esquena per cada home que ha matat. Més de quatre-centes. No és precisament una lectura lleugera.
La barreja de gèneres, que sobre el paper no té ni cap ni peus, és la primera gran virtut de la sèrie. En els primers vint minuts has vist una de samurais i un spaghetti western i, quan ja creus que la tens apamada, et trobes dins d’un gòtic sudista sobre la crueltat de les plantacions, amb una pel·lícula de wire-fu que corre per sota tota l’estona convençuda que és Crouching Tiger, Hidden Dragon (Ang Lee, 2000), cosa que no és, tot i que s’hi deixa la pell. I tot plegat sense donar explicacions a l’espectador.
El tema de capçalera, per cert, és de Mike Shinoda, i a mi, que soc molt fan de Linkin Park, la cosa em quadra. El grup va fer carrera barrejant rap i metall, i la sèrie fa el mateix amb els samurais i els cowboys. La filosofia és la mateixa, agafar dues coses que, en principi, no haurien de compartir espai, fer-les xocar a tota velocitat i confiar que del soroll en surti alguna cosa bona.
I de vegades funciona.
Tampoc no et diu en quin any passa tot, ni es pren la molèstia de posar-te en situació. No saber on ni quan passa tot plegat és el peatge a pagar, i el primer que decideix si la sèrie és per a tu. Si sou dels que necessiteu saber en quin any i a quin país passa una història abans de deixar-vos portar, busqueu-ne una altra. Aquí, com a molt, us donaran una espasa. El primer episodi és com arribar a la festa major d’un poble que no és el vostre, on tothom se sap les cançons i els costums i ningú no es molesta a explicar-vos res. Cogs, clippers, colts, Azra o el do us arriben com si els coneguéssiu de tota la vida.
La meva recomanació és que us deixeu portar.
Després de l’argument, el que més fa fugir la gent és l’estètica. La paleta està apujada molt per sobre del realisme, amb uns verds de maragda i uns vermells d’artèria de capsa de retoladors Carioca acabada d’estrenar. Al costat dels drames de prestigi que tenia per veïns a la mateixa cadena, gairebé tots vestits de tons apagats i grisos, té tota la pinta de no ser prou seriosa com per merèixer la nostra atenció. I no ho és gens, però li importa molt poc ser-ho. Mentre les altres s’esforçaven per semblar televisió adulta, aquesta havia descobert el botó de saturació i no pensava deixar-lo anar.
Els personatges tenen la profunditat d’un cromo, i ho dic com un elogi. Abans de la primera rèplica ja saps qui és cadascú pel que porta posat i pel que empunya, i el guió sovint arriba tard a dir-te el que la roba ja t’ha dit. Amb Daniel Wu al centre, la sèrie ja té mitja feina feta. Va néixer a Berkeley el 1974 i, als onze anys, després de veure les pel·lícules de Jet Li, es va posar a practicar wushu. Des d’aleshores ha fet més de seixanta pel·lícules, sobretot a Hong Kong. En tres temporades gairebé no aixeca la veu, i no li cal. En Sunny pot passar-se una escena sencera mirant algú amb cara de pocs amics i t’estalvia tres pàgines de diàleg. És una sort, perquè els diàlegs no són precisament el fort de la sèrie.
La Vídua, interpretada per Emily Beecham, és segurament la persona més interessant dels Badlands. Es va guanyar el títol de vídua ella sola (no diré com, però us en podeu fer una idea) i ara porta un negoci de petroli. Es baralla calçada amb talons d’agulla, amb un ganivet a cada mà i estrelles ninja en forma de papallona. Fa servir el sexe i els ganivets per fer política, i la sèrie li deixa quedar-se tot aquest poder sense castigar-la ni fer l’ullet al públic. La Vídua no s’excusa mai, i ningú no li ho demana. Amb els anys, la televisió de gran públic s’ha anat posant nerviosa amb personatges així. Ara sembla que hagin de justificar les seves decisions davant d’un comitè d’ètica abans de poder fer cap bestiesa. La Vídua probablement hauria apunyalat el comitè.
A la segona temporada, la sèrie incorpora Nick Frost, perquè què collons, tot millora si surt ell. Fa d’en Bajie, un trampós covard amb més bon fons del que voldria, que es diu com el porc del Viatge a l’Oest. Enlloc no s’explica què hi fa l’home de Shaun of the Dead (Edgar Wright, 2004) encadenat a en Sunny en una mina que fa de presó. Hauria d’esguerrar el to de la sèrie, que començava a posar-se massa transcendent, i en canvi li dona a en Sunny algú amb qui parlar, que bona falta li feia. El que queda de viatge es torna una pel·lícula de col·legues sobre un assassí i un estafador.
L’escriptura no va al ritme de les baralles, i no faré veure el contrari. Els diàlegs són sovint de cartró pedra, i molts només hi són per explicar-te una trama que els guionistes tenien massa pressa per dramatitzar. La mitologia d’Azra et promet un sentit durant dues temporades i se’l guarda a la butxaca, i la tercera temporada, setze episodis quan la primera en tenia sis, s’esbarria i perd peu fins a un final que té tot l’aire d’haver-se fet a corre-cuita, amb la cancel·lació anunciada quan encara quedava mitja temporada per emetre. Tot això és cert, i gairebé tot deixa de ser un problema quan l’acceptes com el que és, un fulletó de wuxia amb personatges dibuixats amb retolador gruixut.
Hi ha una lliçó per a qui escriu. La sèrie està feta de cartró en molts llocs i li és ben igual. No s’atura mai prou estona com per deixar-te recolzar a la paret i notar com cedeix. L’empenta és una engalipada que es torna veritat si t’hi entregues prou, la versió narrativa del fake it till you make it, i si la història tira pel dret, el lector deixa de revisar les juntes. Hi penso cada cop que obro una novel·la que s’atura en sec per justificar-se i m’explica la infantesa de tothom abans d’atrevir-se a fer passar res, i la meitat d’aquests llibres serien millors si es deixessin de romanços i confiessin que la trama ja s’explica sola.
Into the Badlands gairebé mai no s’atura a justificar per què algú vol el que vol, t’etziba la cosa següent, i la següent, i quan aixecaries la mà per preguntar, la pregunta ja és a terra.
Al costat dels drames seriosos de la mateixa casa, Into the Badlands és el negatiu de la foto. Aquelles sèries confiaven en gent que parla en habitacions fosques, en conspiracions i silencis, convençudes que la tristesa i la profunditat eren la mateixa cosa. A Into the Badlands, quan dos personatges tenen un desacord, és força probable que acabin destrossant el mobiliari. AMC va tallar l’aixeta després de tres temporades, amb Azra encara a mig camí entre la ciutat i el rumor. Pels motius de sempre, imagino, audiències i diners.
Ja no se’n fan gaires, de sèries així, i no sabria dir si per sort o per desgràcia. Into the Badlands dona el que promet, que són arts marcials, baralles, acció i, per si de cas, més baralles, tot dins d’un món kitsch fins a l’últim botó i amb prou diversió i prou inèrcia per tenir-te enganxat al sofà tres temporades seguides.
Sempre que no li aixequis el capó, és clar.
