Sinopsi
Nova York, 1990. Jonathan Larson serveix esmorzars al Moondance Diner, al SoHo, i fa vuit anys que escriu Superbia, un musical de ciència-ficció que està a punt de presentar en un taller davant de gent del sector. Li falta poc més d’una setmana per fer trenta anys, i al segon acte li falta una cançó que no li surt.
La Susan, la seva parella, és ballarina i li han ofert fer classes a Jacob’s Pillow, a Massachusetts. Vol que ell la segueixi i puguin començar una vida plegats.
En Michael, el seu millor amic, fa temps que va canviar els càstings per una agència de publicitat, i acaba d’estrenar un pis amb rentaplats.
Tots dos li ofereixen una sortida i ell no sap triar, mentre la sida es va ficant a la colla.
Ho explica el mateix Larson dos anys després, assegut al piano dalt d’un escenari.
Fitxa tècnica
Títol: tick, tick… BOOM! | Any: 2021 | Direcció: Lin-Manuel Miranda | Guió: Steven Levenson, a partir del musical de Jonathan Larson | Repartiment: Andrew Garfield, Alexandra Shipp, Robin de Jesús, Vanessa Hudgens, Joshua Henry, Judith Light, Bradley Whitford, Michaela Jaé Rodriguez | Gènere: musical, drama biogràfic | Durada: 115 min | País: Estats Units | On veure-la: Netflix
Els artistes famolencs del cinema no me’ls acabo de creure. El jove escriptor de Moulin Rouge! (Baz Luhrmann, 2001) arriba a Montmartre per fer-se bohemi, la bohèmia li cau literalment del sostre en forma d’argentí inconscient i ben aviat ja escriu l’espectacle del cabaret entre ampolles d’absenta. La Mia de La La Land (Damien Chazelle, 2016) estrena una obra davant de quatre gats, i quan ja ha plegat veles i se n’ha tornat a Boulder City, a Nevada, sona un telèfon a Los Angeles. A la platea mig buida hi havia algú important del càsting. Cinc anys després, la Mia és una estrella.
Fora de la pantalla, la resta d’aspirants a artistes serveix esmorzars.
Jonathan Larson en va servir durant nou anys i mig al Moondance Diner de Nova York, mentre esperava que algú li produís un musical, i el Larson de la pel·lícula ho resumeix en una frase que qualsevol que hagi provat de viure de l’art reconeix amb un calfred. «Arriba una edat en què deixes de ser un escriptor que serveix taules i et converteixes en un cambrer amb una afició». D’aquella època també és la cançó Boho Days, que si no l’heu escoltada us recomano que la busqueu a Spotify. És el contrari de les imatges idealitzades sobre l’artista que amb prou feines arriba a final de mes. És un Moulin Rouge! sense el glamur de París ni l’absenta corrent a dojo.
tick, tick… BOOM! (Lin-Manuel Miranda, 2021), li aixeca les faldilles a la imatge idealitzada de l’artista. És la història d’un fracàs i d’un home que no sap quan donar-se per vençut. Larson porta vuit anys amb Superbia, un musical de rock futurista que no vol ningú, i la pel·lícula el segueix durant la setmana del taller que l’havia de salvar. El taller surt bé, la sala aplaudeix, amb Stephen Sondheim, compositor de West Side Story, entre el públic, i durant uns minuts sembla, fins i tot, que els aplaudiments puguin servir per pagar factures. Quan s’encenen els llums, però, no hi ha ni un sol productor disposat a posar els calers que valdria produir-la. L’agent de Larson, la Rosa (Judith Light), li fa el favor de no mentir-li, i el consell que li dona, després d’admetre que Superbia segurament no es farà mai, és que en comenci un altre i que aquesta vegada escrigui sobre allò que coneix.
Miranda filma la part de la carrera que les biografies de cinema se salten, aquella on el fracàs no va acompanyat seguidament d’un muntatge triomfal per tornar-se a aixecar.
Julie Larson, germana del compositor i una de les productores de la pel·lícula, va demanar a Miranda i al guionista, Steven Levenson, que no el maquillessin, i li van fer cas. El Larson de Garfield té geni i té mal geni, i la pel·lícula no fa cap esforç per separar-los. Quan en Michael el cola a un grup de treball a la seva agència de publicitat perquè pugui guanyar diners i pagar factures, el seu orgull l’empeny a boicotejar-lo. A la Susan la deixa penjada esperant una resposta que no arriba mai. I la nit abans del taller, quan per fi s’asseu a escriure la cançó que li falta, li tallen la llum.
Garfield no havia fet mai cap musical. Quan li van oferir el paper, Miranda li va preguntar si podia cantar i ell li va dir que sí, però que necessitava unes setmanes per aprendre. Es va passar més d’un any amb classes de cant i de piano. Posar a cantar un actor que n’està aprenent perquè faci d’un compositor que encara no ha arribat enlloc té una lògica infal·lible.
Tots els encerts a l’hora de constituir el personatge de Larson es troben a faltar en d’altres. La Susan, per exemple, és el personatge més prim del film, i Alexandra Shipp fa el que pot amb un paper que consisteix sobretot a esperar que Larson es decideixi a què vol fer amb la seva vida. La pel·lícula tracta la Susan exactament com la tracta ell, deixant-la als marges.
En Michael té més sort, o més minuts de pantalla, i Robin de Jesús s’emporta unes quantes escenes sota el braç. El seu personatge ha fet allò que Larson tem per sobre de tot, que és plegar. Ha canviat els escenaris per una agència de publicitat. Ell i Larson celebren el pis nou amb No More, una oda al rentaplats i als terres sense forats, dos luxes que als vint anys semblen una rendició i que, passats els trenta, se’n diuen comoditat. L’esquema de sempre faria servir en Michael d’advertència, l’actor que va vendre l’ànima per un electrodomèstic, i el castigaria abans dels crèdits. Després del taller, però, és Larson qui es presenta al seu despatx a pidolar-li feina, perquè cinc anys més de servir taules i d’escriure coses que no veurà ningú no els aguanta. En Michael, que ha vist el taller, li diu que no. Que torni al teatre. Qui el torna a empènyer cap a l’escenari és justament qui en va fugir.
I llavors, enmig de la baralla, li explica que qui s’està quedant sense temps és ell, perquè és seropositiu.
Larson se’n va a caminar sense rumb i va a parar al Delacorte, l’amfiteatre a l’aire lliure de Central Park. Hi troba un piano tapat amb una funda (en un musical sempre n’hi ha un a mà), la retira i s’hi asseu. Why és el millor moment de la pel·lícula, un sí cansat, cantat davant de les grades buides. Hi parla d’en Michael, amb qui feia West Side Story a l’institut quan tenien setze anys, i sobretot de la primera vegada que va trepitjar un escenari i de la promesa que s’hi va fer.
No hi troba cap raó nova per continuar, i continua igualment.
Si t’agrada crear, sigui el que sigui, entendràs de seguida aquest home. L’obsessió se’l menja, aquesta necessitat de treure la música i les paraules de dins i posar-les al món, encara que el món no les hagi demanat. També hi veuràs el preu a pagar, perquè el projecte ho va empenyent tot cap als marges i la gent que t’estima acaba semblant-te una interrupció de la vida de debò, que és la feina.
Un matí de fa trenta anys, hi ha un missatge al contestador.
És Sondheim.
A la pantalla l’interpreta Bradley Whitford, però la veu del contestador és la seva, la de debò. Quan Miranda li va ensenyar el muntatge, Sondheim va demanar reescriure el missatge, perquè en el guió anunciava a Larson un futur brillant i ell no hauria dit mai una cosa així, i com que Whitford ja no estava disponible, el va gravar ell mateix. Amb més de noranta anys, encara reescrivia un missatge de contestador perquè no li sonava bé. Hi ha gent que es jubila. Del futur brillant, en va quedar el futur a seques. L’obra és de primera, li diu, i té futur, i ell també. És l’elogi del mestre que Larson més admirava i l’única trucada que arriba, sense cap contracte.
Sondheim va morir dues setmanes després de l’estrena als cinemes.
Sondheim, de fet, ronda per la pel·lícula des de molt abans. Un diumenge, a mig torn d’esmorzars, Larson converteix el Moondance en un escenari i els clients en un cor. La cançó, Sunday, parodia el final del primer acte de Sunday in the Park with George (1984), i Miranda hi fa seure llegendes de Broadway com Bernadette Peters o Chita Rivera i hi posa tres dels protagonistes originals de Rent (1996) de rodamons. Miranda mateix s’hi reserva el paper de cuiner. L’elecció, però, té mala bava. Sunday in the Park with George és el musical de Sondheim sobre Georges Seurat, un pintor tan enganxat al seu quadre que la dona que li fa de model l’acaba deixant, i Larson en canta l’himne la mateixa setmana que n’està vivint l’argument.
Poques pel·lícules han filmat l’ofici de crear amb aquesta honestedat, i gairebé cap sense posar-se solemne. Si no us agraden els musicals, mireu-la igualment. Si us agraden, ja esteu tardant. La teniu a Netflix.
