Aquest cap de setmana vaig anar al Festival 42 amb la meva filla i li vaig comprar un conte amb ambientació de terror (terror per a una nena de quatre anys, entenem-nos). Té alguna que altra picada d’ullet per als adults, a El meu veí Totoro (1988) i a Malson abans de Nadal (1993), i en una de les pàgines hi surt un retrat de H.P. Lovecraft. Coincidències del destí, un cop a casa vam acabar mirant l’última peli dels Minions, Minions & Monsters (2026), on invoquen un petit Cthulhu molt bufó, amb tentacles a la cara, i on surten dos monstres que es diuen Howard i Phillips (les pelis dels Minions no són precisament un exemple de subtilesa en els seus homenatges).
L’edició d’enguany del festival, a més, anava de plantar cara a les pors, i a Lovecraft, que en tenia unes quantes i no totes provinents de l’espai exterior, li van dedicar una miniconvenció sencera, la Lovecraftcon. El divendres hi havia una sessió on van entrevistar el mateix Lovecraft, en la carn i els ossos d’un actor. L’exhumació teatral té la seva gràcia, perquè als contes de Lovecraft ressuscitar algú no sol acabar bé, i si no, que l’hi preguntin a Herbert West.
Tothom que ha llegit Lovecraft i no ha fugit per cames té la seva obra preferida. Per a mi, és L’ombra sobre Innsmouth (1936). Un noi recorre Nova Anglaterra i acaba en un port pesquer de Massachusetts mig abandonat, on la gent té uns trets que a la zona anomenen «l’aire d’Innsmouth», i un vell borratxo, en Zadok Allen, li explica a canvi d’una ampolla de whisky que els avantpassats del poble van fer un tracte amb unes criatures del mar. A partir d’aquí la novel·la curta és una fugida nocturna per uns carrers que fan basarda, i el cop de gràcia arriba al final (si no l’heu llegida, salteu-vos aquest parell de frases). El narrador remena papers de família, descobreix que la branca materna ve d’allà i un matí el mirall li torna l’aire d’Innsmouth.
Que la seva obra és capital per al terror no ho discuteix ningú que hagi llegit una mica el gènere, i la llista d’autors, artistes i obres influïts per Lovecraft no s’acaba mai. Joan Perucho ja hi jugava el 1956 amb un text que es diu, ni més ni menys, Amb la tècnica de Lovecraft, i després hi han passat Rafael Llopis, que el 1969 va contribuir decisivament a popularitzar-lo entre els lectors en castellà, un joc de rol que es juga des del 1981, La pell freda (2002) d’Albert Sánchez Piñol i fins i tot el videojoc Bloodborne (2015), que a mig joc canvia el gòtic de Bram Stoker pel terror còsmic.
La Library of America el va posar el 2005 al prestatge dels clàssics nord-americans, que és segurament la millor forma de reconeixement institucional que es pot tenir, per no parlar de tot el marxandatge al voltant de Cthulhu, fins i tot en versió peluix.
El que sempre m’ha sorprès és aquest culte a la seva figura, gairebé més que a la seva obra, i més tractant-se d’un senyor que ens va deixar una muntanya de cartes amb coses escrites que avui el farien ser desconvidat de qualsevol sopar. El 1977 uns admiradors li van posar una làpida pròpia al cementiri de Swan Point amb una frase treta d’una carta seva, «I AM PROVIDENCE», el 2013 Providence va batejar una cruïlla amb el seu nom i aquell mateix any va ressuscitar la NecronomiCon, una convenció nascuda el 1993 que encara se celebra.
Quan llegeixes les seves cartes personals, Innsmouth canvia una mica de color. El que hi fa por és la sang barrejada, i Joyce Carol Oates ho va resumir el 1996 a la New York Review of Books quan va escriure que contes com aquest són «clarament fantasies paranoiques de mestissatge». En Zadok explica que aquelles criatures van prometre als canacs que «si barrejaven les sangs, en naixerien criatures que al principi semblarien humanes, però que després s’anirien tornant cada cop més com les coses», i el narrador no pot ni pujar a l’autobús sense passar el conductor per una duana racial (les seves rareses, diu, no semblaven «asiàtiques, polinèsies, llevantines ni negroides»).
La crida de Cthulhu (1928), que va escriure l’estiu del 1926, fa el mateix a escala planetària.
Quan la policia de Louisiana assalta una cerimònia en un pantà, els fidels del monstre resulten ser «homes d’una mena molt baixa, de sang barrejada i mentalment aberrants», amb «un pessic de negres i mulats». La paraula que Lovecraft fa servir una vegada i una altra per a aquesta gent és mongrel, que en anglès és com es diu un gos sense raça, un detall que en les traduccions sol perdre’s.
Amb The Horror at Red Hook (1927) és una mica més explícit.
El va escriure en dos dies, l’agost del 1925, quan vivia sol en una habitació de Brooklyn a tocar d’aquell barri, i el barri de Red Hook hi és presentat com «un laberint de misèria híbrida» on «elements sirians, espanyols, italians i negres» s’empenyen els uns als altres en «una babel de soroll i porqueria». Fixeu-vos en el segon adjectiu de la llista. Uns mesos després, al relat Aire fred (1928), els llogaters d’una pensió de Nova York són «majoritàriament espanyols, una mica per damunt del nivell més groller i més tosc», o sigui que, si llegiu això des d’aquí, Lovecraft també ens tenia classificats, i no precisament a la part alta de la taula.
Quan el personatge és negre, la cosa no millora precisament.
A Herbert West-Reanimador (1922), el boxejador Buck Robinson, «el Fum de Harlem», és «una cosa repugnant, semblant a un goril·la», amb uns braços tan llargs que el narrador no pot evitar anomenar-los «potes del davant». Medusa’s Coil (1939), que Lovecraft va escriure el 1930 per encàrrec de Zealia Bishop, desemboca en una última frase que funciona com a cop d’efecte i que diu que «encara que en una proporció enganyosament petita, la Marceline era negra» (la revista la va canviar el 1939, i la frase original no es va publicar fins al 1989). I a Les rates a les parets (1924) el gat negre del narrador porta per nom un insult racial (de petit, Lovecraft havia tingut un gat amb un nom de la mateixa mena).
Als textos llargs dels anys trenta el racisme es fa més teòric, que no vol dir més amable. A A les muntanyes de la follia (1936), que va escriure el 1931, els Antics crien els shoggoths com a esclaus ideals per a la feina pesada, els esclaus es revolten, els tornen a sotmetre i, segons el narrador, es van tornant «cada cop més esquerps, cada cop més intel·ligents, cada cop més amfibis, cada cop més imitadors!». La por a l’esclau que imita l’amo, escrita per un home que dos anys després defensaria per carta la segregació racial.
Les cartes personals que ens ha deixat tampoc ho arreglen.
El juliol del 1915, amb vint-i-quatre anys, va escriure a la seva revista amateur, The Conservative, que el Ku Klux Klan era «aquella noble però tan difamada colla de sudistes». Aquell mateix agost li escrivia al seu amic Rheinhart Kleiner que era «antisemita per naturalesa» i que «per opressiu que sembli, cal posar morrió al jueu», mentre esperava la rèplica d’un aficionat jueu a qui acabava de clavar una crítica.
Aquí sol sortir l’excusa de sempre, que era un home del seu temps. El problema és que el seu temps li va contestar.
Aquell aficionat era Charles D. Isaacson, que a la seva revista defensava el pacifisme i lloava Walt Whitman, i va escriure que Lovecraft «està en contra de la tolerància de color, credo i igualtat». Al mateix número, James F. Morton, que el 1906 havia publicat The Curse of Race Prejudice i va ser un dels primers membres de la NAACP, li dedicava un article titulat, amb tota la mala bava, «Conservatism Gone Mad» (1915).
Després va venir Nova York. El març del 1924 es va casar amb Sonia Greene, una empresària jueva nascuda a Ucraïna, se’n va anar a viure a Brooklyn i en dos anys la ciutat el va deixar fet pols. Ja el novembre del 1924 li descrivia Nova York a la seva tia Lillian Clark com «un amuntegament infernal i asiàtic dels acovardits, els trencats, els poc artístics i els no aptes del món», i ja de tornada a Providence, el maig del 1926, li escrivia a Frank Belknap Long que «Amèrica ha perdut Nova York a mans dels mongrels», els gossos sense raça de sempre.
Sonia va deixar escrit que, enmig de les multituds barrejades de la ciutat, «semblava que gairebé perdés el seny», i en una carta del 1948 va explicar que l’havia deixat sobretot per aquell odi als jueus que no parava de repetir.
El 1933, en unes cartes a J. Vernon Shea que la Biblioteca de la Universitat Brown va exposar el 2020, escrivia que «la línia de color absoluta aplicada als negres és alhora necessària i assenyada» i, a propòsit d’un tal Adolf, «ja sé que és un pallasso, però, per Déu, el noi m’agrada!».
Fins aquí, res de nou. Un autor clàssic, amb una obra cabdal i unes opinions personals un tant problemàtiques. No és el primer, ni serà l’últim. El repte és saber discernir fins on va arribar a filtrar-se aquest racisme a la seva obra.
Michel Houellebecq va escriure el 1991 que Lovecraft retorna el racisme al seu nucli més profund, que és la por, i China Miéville va dir el 2011 que la font de la seva visió és, en molts casos, l’odi racial. John L. Steadman va més lluny a Horror as Racism in H. P. Lovecraft (2024), on sosté que els contes li servien per fer propaganda de les seves idees racistes i xenòfobes. Si el racisme és de debò al cor de l’obra és una discussió que es pot tenir, perquè una bona colla de contes no tenen res d’explícitament ètnic. Però els que en tenen són dels més llegits, i la por a la barreja de sang torna fins i tot on no surt cap estranger, com en les famílies que es degraden generació rere generació a The Lurking Fear (1923) o a L’horror de Dunwich (1929).
Si aquest culte a Lovecraft de vegades em costa d’entendre, l’obra no hi té res a veure. El que em costa és tota aquesta atenció a la seva figura, que passa de puntetes pels aspectes menys amables de la seva vida, i més en el clima actual. Quan es descobreix que un autor viu és, a falta d’una paraula millor, un desgraciat de merda, o se l’acusa de ser-ho, la maquinària va de pressa. Les plataformes tanquen sèries, les editorials trenquen contractes i hi ha llibreters que retiren els llibres dels prestatges, de vegades abans que cap jutge hagi obert la boca. Que jo sàpiga, l’única vegada que la policia de tot allò que és correcte i dels bons costums va anar a buscar Lovecraft va ser per un bust.
El World Fantasy Award es lliurava amb un trofeu en forma de cap de Lovecraft dissenyat per Gahan Wilson, i després de guanyar-lo el 2011 Nnedi Okorafor va descobrir un poema que ell havia escrit el 1912 amb un insult racial al títol, i va deixar escrit al seu blog que tenia a casa «una estatueta del cap d’aquest home racista». El 2014 Daniel José Older va recollir més de 2.500 signatures per substituir-lo per Octavia Butler i el novembre del 2015 l’organització va anunciar que jubilava el bust.
El trofeu nou, que es va presentar el 2017, és un arbre.
La diferència de tracte té una explicació prosaica, i és que als vius se’ls pot castigar encara. Un autor viu cobra drets i signa contractes, i qui decideix no comprar-li un llibre el deixa de pagar. Lovecraft fa vuitanta-nou anys que és mort i a l’Estat espanyol la seva obra és de domini públic des del 2018, de manera que el que paguem per un peluix de Cthulhu o per una edició de luxe se l’emporten editorials, fabricants de joguines i convencions.
Als morts només els pots treure els honors.
Que els vius i els morts no es poden tractar igual ho entenc, però hi ha una cosa que em grinyola més. Quan cau un autor viu, gairebé sempre és per una cosa que ha fet o ha dit fora dels llibres. El racisme de Lovecraft, en canvi, és a dins de les pàgines que encara reeditem, i L’ombra sobre Innsmouth n’és un exemple de manual.
Davant de tot això hi ha dues sortides, i només una és còmoda. La còmoda és fer la vista grossa. Rafael Llopis, que va obrir la porta de Lovecraft a generacions de lectors en castellà, el presentava el 1969 com «un reaccionario terrible» que tenia una por visceral de tot allò nou, i a les pàgines que Alianza penja a la seva web no hi surt ni un cop la paraula racismo, tot i que l’editorial encara reedita el text (el 2022 en va treure l’onzena reimpressió de la tercera edició). N.K. Jemisin, que va escriure The City We Became (2020) per passar comptes amb tot el que la fantasia deu a Lovecraft, es queixava d’aquesta mania de començar sempre amb un «sí, era racista, però…», i hi afegia que «aquesta frase no té cap final bo».
L’altra sortida és posar-ho tot damunt la taula i acceptar que els artistes són humans, imperfectes i, per tant, de vegades uns fills de puta. És el que va fer el 2020 la Biblioteca de la Universitat Brown, que guarda el gran arxiu de Lovecraft, amb una exposició que deia que la seva obra «no es pot separar» de les seves idees sobre la raça. Ruthanna Emrys va girar Innsmouth com un mitjó a Winter Tide (2017), on la gent del poble és la víctima, tancada en camps pel govern (els «camps de concentració» ja surten al text de Lovecraft, explicats de passada). I Victor LaValle, que el llegia als deu o onze anys i en va veure el racisme cap als quinze o setze, quan ja n’estimava els contes, va reescriure The Horror at Red Hook des dels ulls d’un buscavides negre de Harlem a The Ballad of Black Tom (2016), un llibre dedicat «a H.P. Lovecraft, amb tots els meus sentiments contradictoris».
Lovecraft Country (2016), la novel·la de Matt Ruff, agafa el nom de Lovecraft per explicar el terror de ser negre i viatjar per l’Amèrica de Jim Crow l’any 1954. La primera escena és un policia de carretera que li busca les pessigolles a l’Atticus Turner per la guia de viatge per a negres que porta, una versió de la Green Book real, i a partir d’aquí els bruixots de la novel·la fan menys por que el racisme de cada dia. L’Atticus, veterà de Corea, és un lector empedreït de ciència-ficció pulp, i el seu pare, en Montrose, li retreu l’afició. Qui posa paraules al dilema és l’oncle George, que li diu que les històries són com les persones, que estimar-les no les fa perfectes i que un mira d’estimar-ne les virtuts i de passar per alt els defectes, i tot seguit hi afegeix «els defectes, però, continuen allà».
Torno al final de L’ombra sobre Innsmouth. El narrador, que s’ha passat tota la història fugint del que porta a la sang, acaba planejant treure el seu cosí del manicomi de Canton per anar-se’n tots dos a Innsmouth i, d’allà, al fons del mar, on diu que viuran «entre meravelles i glòria per sempre». Hi ha crítics que hi llegeixen una tolerància nova i n’hi ha que hi veuen l’horror complet, la taca que guanya la partida. L’home que va escriure la por al mestissatge més famosa del gènere va tancar la història amb un personatge que s’hi llença de cap.
Si algun dia la meva filla em pregunta qui és el senyor del retrat que apareix al conte, el que segur que no li diré és que era un home del seu temps. Què en fem, de tot plegat, us ho deixo a vosaltres.
Jo encara hi dono voltes.
Referències
Les traduccions de les cites són meves.
Contes de Lovecraft
- The Shadow over Innsmouth a Standard Ebooks.
- Dates de redacció i de primera publicació segons The H.P. Lovecraft Archive, cronologia de la ficció i llista per ordre de publicació.
- Textos consultats al corpus https://www.hplovecraft.com/writings/ (The Shadow over Innsmouth, The Call of Cthulhu, The Horror at Red Hook, Cool Air, Herbert West-Reanimator, Medusa’s Coil, The Rats in the Walls, At the Mountains of Madness, The Lurking Fear, The Dunwich Horror).
Cartes, assaigs i testimonis
- Brown University Library, The Racial Imaginaries of H. P. Lovecraft, 2020, amb les cartes a J. Vernon Shea del 1933, i la conclusió de l’exposició.
- Bobby Derie, «Concerning the Conservative (1915) by Charles D. Isaacson», Deep Cuts in a Lovecraftian Vein, 2020 (la carta a Rheinhart Kleiner del 10 d’agost de 1915 i la rèplica d’Isaacson).
- Bobby Derie, «Of Gold and Sawdust (1975) by Samuel Loveman», 2025 (la carta de Sonia Greene del 1948).
- J. M. Tyree, «Lovecraft at the Automat», New England Review 29.1, 2008 (les cartes a Lillian Clark i a Frank Belknap Long).
Crítica i reescriptures
- Joyce Carol Oates, «The King of Weird», The New York Review of Books, 31 d’octubre de 1996.
- Michel Houellebecq, H. P. Lovecraft. Contre le monde, contre la vie (1991).
- China Miéville, entrevista del 2011 recollida a this cage is worms.
- Janice Lynne Deitner, article a l’Irish Journal of American Studies, 2024 (la lectura del final d’Innsmouth).
- John L. Steadman, Horror as Racism in H. P. Lovecraft: White Fragility in the Weird Tales, Bloomsbury Academic, 2024.
- N.K. Jemisin, declaracions recollides per MAYDAY Magazine, 4 de novembre de 2023.
Deixa un comentari