Sinopsi
The Battery explica la història de dos antics jugadors de beisbol, Ben (Jeremy Gardner) i Mickey (Adam Cronheim), obligats a enfrontar-se a una realitat nova i dura. Una plaga ha convertit gran part de la població en morts vivents, i els dos amics miren d’obrir-se pas per un paisatge desolat, fugint dels zombis que troben pel camí.
Tots dos s’han d’adaptar a la nova situació, i a cap dels dos li resulta fàcil. En Ben opta per un estil de vida cada cop més salvatge i nòmada; en Mickey, en canvi, enyora les comoditats que un dia va donar per fetes i no és capaç d’acceptar que el món, i amb ell la seva vida, ha canviat per sempre. Per això, quan capten un senyal de ràdio d’altres persones que també han sobreviscut a la plaga, en Mickey fa tot el que pot per trobar-les, tot i que sap que ni ell ni en Ben hi seran benvinguts.
Fitxa tècnica
Títol: The Battery | Any: 2012 | Direcció i guió: Jeremy Gardner | Repartiment: Jeremy Gardner (Ben), Adam Cronheim (Mickey), Niels Bolle, Alana O’Brien, Larry Fessenden | Gènere: Drama, terror | Durada: 101 min | País: EUA | Localitzacions: Bridgeport, Kent i Norwalk (Connecticut) | On veure-la: Amazon Prime Video
He de confessar una cosa abans de res: estic escrivint una novel·la de zombis ambientada al setge de Barcelona del 1714, o sigui que la meva opinió ara mateix està totalment esbiaixada (més del que ja ho està). Ja ho he dit, ja no hi ha marxa enrere. I si això us sembla una mala idea per a un home adult, espereu a saber el pressupost de la pel·lícula de la qual us vull parlar. De jove era molt fan dels zombis, als llibres i a la pantalla, i tenia una debilitat per aquella onada de pel·lícules petites de principis dels 2010, rodades amb quatre duros i un grapat d’amics. En aquella època encara no era pare i podia anar a la nit més zombi de Sitges amb tota la llibertat del món.
La paternitat és meravellosa…
Al que anem. Com que ara estic amb la novel·la, he tornat a interessar-me pel gènere. Ja no tant pel monstre ni pel sang i fetge, sinó per tot el que permeten fer amb els personatges. 28 Years Later (Danny Boyle, 2025) i la seva seqüela, 28 Years Later: The Bone Temple (Nia DaCosta, 2026), rodades seguides i estrenades amb mig any de diferència, en són un bon exemple. Sinners (Ryan Coogler, 2025) també, encara que allà siguin vampirs i no zombis, perquè el truc és exactament el mateix i tant se val l’etiqueta del monstre. I encara n’hi ha un de més recent, We Bury the Dead (Zak Hilditch, 2025), on una vídua busca el marit desaparegut per una Tasmània arrasada i els morts són gairebé un detall del paisatge. La recepta no falla: agafes uns quants personatges interessants, els fiques al mig d’una situació extrema i apocalíptica, i mires com es punxen, com es traeixen i, sobretot, com s’aguanten quan ja no els queda ningú més. El monstre hi és per tancar-los en una habitació i no deixar-los sortir.
I si busqueu l’exemple més pur i més barat d’aquesta idea, és aquest. The Battery. Sis mil dòlars, quinze dies de rodatge i deu amics que hi van posar sis-cents dòlars cadascun. Ho va fer gairebé tot ell, el guió, la direcció i un dels dos papers, que amb sis mil dòlars deixa de ser ego i passa a ser pura aritmètica, perquè no et dona per pagar gaire més gent. I tot i així en surt una cosa boníssima, que és el que no em treu del cap. Hi he donat voltes i sempre acabo al mateix lloc, que la misèria del pressupost juga a favor seu.
El zombi, sense res més, és avorridíssim. Gardner ho sap, i mig gènere ho oblida cada cop que es posa a rodar morts.
M’explico.
Són avorrits com a material per fer una història, no com a bestioles que et persegueixen pel bosc. Un zombi no té res a dins. Vol una cosa, se la menja o no, i si la càmera s’hi entreté massa, acaba descobrint que darrere d’aquella cara podrida no hi viu ningú. La resposta de la majoria de pel·lícules és fer-los córrer més o pensar una mica, i tant li fa, perquè res d’això salva una història on els humans tenen el gruix emocional d’un paper de fumar. Gardner fa el contrari, deixa de fingir que el monstre és el plat fort. Arracona els morts als marges del pla i els fa servir per al que serveixen de debò, que és posar els dos protagonistes en situacions on no es poden mentir. Funcionen com una tempesta que veus venir per la finestra i que t’obliga a decidir si de veritat necessites sortir.
Treure els morts del centre allibera tot el primer pla. I el que hi queda és el que sempre hi va haver en aquestes històries, encara que anés disfressat de gènere. Dues persones tancades juntes que no s’han escollit.
De tots dos, en Ben és el que s’hi ha trobat còmode. Porta una barba de mesos que no s’ha tocat des que es va acabar el món, mata zombis amb el bat de beisbol amb un punt d’entusiasme que preferiria que no li veiéssim, i té una funda de pistola apedaçada amb cinta americana que m’encanta. No costa ni un euro i t’ho explica tot. Ell ho resumeix dient que ell i en Mickey són com els taurons, que no van enlloc però que si paren, es moren.
En Mickey, el llançador, encara no ha fet les paus amb res del que ha passat. Té auriculars, un Discman i, en un moment, es fica a la butxaca un rasca-i-guanya premiat, que és una de les coses més divertides i més tristes que he vist en una pel·lícula de terror. Penseu un segon què passa pel seu cap. El món s’ha acabat, ningú no paga la loteria, i ell se’l guarda igualment. Encara espera, en algun racó, que torni la normalitat.
Tots dos tiren endavant amb energia emmagatzemada. Per en Mickey són les piles que guarda en una bossa, les compta, intenta no pensar en què passarà quan s’esgotin, perquè quan s’esgotin ve el silenci i el silenci és la part que no sap afrontar. Les de Ben són metabòliques. Ha convertit tot el seu sistema emocional en una mena de pragmatisme de baix consum que li permet despatxar els morts sense haver de pensar que abans eren persones. Ell ja ha renunciat al món d’abans i viu amb un nihilisme extrem. Tots dos són morts en vida, però el seu mecanisme de gestió emocional és oposat. Els zombis només són el soroll de fons.
Una advertència si arribats aquí teniu curiositat per veure la peli: és una pel·lícula de plans llargs i de música, i hi ha un tram al mig on t’has d’armar de paciència. Sona una cançó sencera de Rock Plaza Central mentre en Mickey seu en un camp, i nosaltres amb ell fins que la trama decideix tornar a arrencar.
El tercer acte val la pena, us ho prometo.
Acaben atrapats dins del Volvo, i no diré com. El cotxe aturat, els morts a fora, i Gardner ensopega amb el que tota bona obra de cambra acaba descobrint, que dues persones en una capsa petita fan més por que qualsevol setge filmat. No hi ha on mirar. No pots aixecar-te i marxar de la conversa. L’home del costat fa mesos que et cau com el cul, i ja se us han acabat les petites mentides que feien la cosa suportable.
Si he de triar què m’agrada més de The Battery, és la generositat amb què tracta tothom. En Mickey és pesat i poruc, i la pel·lícula l’estima igualment. En Ben s’ha convertit en algú amb qui no aniries ni a fer un cafè, i tampoc el jutja. I als morts els deixa en pau, els deixa ser morts i avall, sense penjar-los al coll el col·lapse de la civilització ni el trauma familiar ni cap de les grans metàfores que un director més insegur hauria sentit que els devia. Confia en els actors i en el paisatge. I en nosaltres, prou per no explicar-nos res.
Torno als sis mil dòlars perquè encara no me’ls crec. Hi ha grans produccions que es gasten més que això només en el càtering d’un matí, i en surten pel·lícules que ja fan tuf al cap d’un any. Aquesta la va fer una colla que no tenia diners per fingir res, i potser per això no van fingir, i els va quedar una pel·lícula de zombis on els zombis són el que menys importa de tot.
Mireu-la, que és a Prime i no us robarà ni dues hores.
I jo, mentrestant, torno a la meva Barcelona del 1714 a provar de fer exactament això, arraconar els morts al fons del quadre i deixar que siguin els vius els qui es facin mal sols. Gardner se’n va sortir amb sis mil dòlars i quinze dies. A veure si jo en soc capaç.
Pau Varela 