Meló amarg, tofu i hip-hop

Sinopsi

Japó, període Edo. Fuu, una noia de quinze anys que serveix te en un local de carretera, veu com dos espadatxins desconeguts li destrossen el negoci en una baralla que no havia començat ella. El primer és Mugen, un vagabund de les Illes Ryukyu que lluita com si s’ho inventés sobre la marxa. El segon és Jin, un rōnin de formació clàssica que gairebé no parla. Tots dos acaben detinguts i condemnats a mort, i Fuu els rescata de l’execució amb una condició, que l’acompanyin a buscar un samurai que fa olor de gira-sols. No en sap el nom ni recorda la cara. Només l’olor.

Mugen i Jin tenen un duel pendent entre ells i accepten el tracte amb un pacte afegit, no matar-se l’un a l’altre fins que la recerca s’acabi. El viatge els porta de punta a punta del país, sense diners, de feina precària en feina precària, creuant-se amb lladres, funcionaris corruptes, artistes i fugitius.

Fitxa tècnica

Què hi té a veure el cinema clàssic de samurais amb la cultura hip-hop? D’entrada, res. L’un va néixer als estudis japonesos de postguerra i l’altre als blocs del Bronx, amb un oceà i tres dècades pel mig. Shinichirō Watanabe va respondre la pregunta amb una paraula del vocabulari del segon.

Sampling.

Ell mateix ho ha explicat, el que el va influir no va ser tant la música hip-hop com el concepte, agafar so del passat, tallar-lo i fer-ne una cosa nova. Samurai Champloo (2004) és això fet sèrie de televisió. Sampleja el cinema de samurais de tota la vida, sampleja el període Edo sencer, i ho munta sobre una base que no para de sonar. Més que una sèrie de samurais amb música hip-hop, és un remix amb tots els ets i uts.

Han passat vint-i-dos anys (hòstia que vell m’he fet) i ara Tomorrow Studios, la productora del One Piece de Netflix, ha anunciat una adaptació en acció real, amb Watanabe implicat des del principi. La notícia és bona, o almenys no és dolenta, que en les adaptacions d’anime a acció real ja és molt dir. Però em posa nerviós d’una manera molt concreta. Sospito que és perquè no sé com s’agafa un remix i se’n fa un altre. I perquè la considero una mica intocable, d’acord?

El sampling explica com està feta. Els personatges van a càrrec d’una altra teoria de Watanabe. El hip-hop i la cultura samurai comparteixen la mateixa obsessió, la invenció d’un mateix. L’artista de hip-hop es construeix una identitat des de zero, sovint contra tot. El rōnin, sense amo ni escola, fa el mateix. Watanabe volia un trio de protagonistes ximples, immadurs i perillosos, amb un toc de bogeria. La descripció és seva, jo només hi afegiria que se’n va sortir.

Mugen, primer, perquè quan surt ell és impossible mirar cap a un altre lloc. Pirata de les Illes Ryukyu, criat sol i a cops, desconfiat de tota autoritat, amb un estil de lluita autodidacta. Watanabe el va descriure com l’ideal del raper fet personatge. Mira’l moure’s i compta els segons fins que et vingui la paraula breakdance al cap. Malucs baixos, braços oberts, el pes sempre llançat endavant. Cada moviment ja porta el següent a dins. Al Japó del segle XVII, el públic que el mira no sap com interpretar-ho, i tu tampoc, i la sèrie tampoc.

Jin és l’altra cara de la moneda. Watanabe ho ha reconegut, sense un contrapès la història s’hauria tornat unidimensional. Però el contrapès va acabar sent l’altra meitat d’un argument filosòfic. Tot el que Mugen no ha tingut mai, a Jin li ho van donar fet. Una escola real, el mujushinken, fundada a principis del període Edo per Harigaya Sekiun, amb una disciplina que li ha llimat qualsevol moviment sobrer. També un mestre, i aquell mestre el van obligar a matar-lo. No diré per què. Les ulleres que porta tampoc li calen per veure-hi.

L’estil de combat ja ho diu tot, Mugen llança el cos sencer contra l’adversari i Jin aplica la força en un punt. Però l’oposició de debò és una altra. Mugen no ha heretat res de ningú. Jin ho havia heretat tot i ho va veure ensorrar-se, i ara carrega les runes per tot el Japó. Cap dels dos té amo, i potser per això la sèrie els fa caminar junts mig any, per veure què passa quan dues respostes oposades a la mateixa pregunta comparteixen foguera. No passa res, i és el millor que té. Mai no aprendran res l’un de l’altre, ni ho intenten, i no arriba mai el moment en què per fi s’entenguin.

Sobreviuen junts.

La tercera en aquesta història és Fuu, una noia de quinze anys que serveix en una casa de te, amb un esquirol volador a la màniga (sí, un esquirol volador, típic al Japó feudal), i que allibera els altres dos d’una execució a canvi que l’ajudin a trobar «el samurai que fa olor de gira-sols». La recerca és un pretext tan prim que transparenta, i durant trams llargs t’oblides que existeix. El pla és una ruïna des del primer dia. Els tres van sense un ral, es fiquen en problemes que no buscaven i en surten per miracle o per violència.

L’estructura de road movie, episodis gairebé autònoms fins a l’arc final, tampoc no és casual. Watanabe ha citat les pel·lícules de Zatoichi, el samurai cec, i sobretot la mania de Shintaro Katsu, el seu protagonista, de rodar sense estructura fixa. La sèrie hereta aquell desordre i se’l queda. I quan decideix posar-se seriosa, fa mal de debò. L’arc de la Sara, una intèrpret cega de shamisen que comparteix camí amb ells durant dos episodis, és de les coses més tristes que he vist en anime. No diré res més.

Parlem de l’ombra, perquè n’hi ha una i és llarga. Watanabe venia de Cowboy Bebop (1998), que en pocs anys ja es citava més que es mirava. Part de la crítica, llavors i ara, ha rebut Samurai Champloo amb una recança concreta. Que Bebop era cool sense esforç i Champloo es nota que vol ser-ho. Que s’esforça massa. Hi ha episodis que donen munició a la queixa, com el de les bandes de grafiters que es disputen els murs d’Edo, una idea graciosa durant cinc minuts estirada fins als vint-i-dos.

La queixa és justa i alhora em sembla que no entén una cosa. El cool del jazz i el cool del hip-hop no són el mateix cool. El de Bebop és el del músic de jazz, relaxat, de tornada de tot, que toca com si no li costés res. El del hip-hop es construeix davant del públic i necessita que el miris, perquè presumir forma part del llenguatge. Champloo es mou com el seu protagonista, el pes llançat endavant, mirant si la mires. A mi de vegades també em cansa, ho confesso. Però queixar-se que Champloo presumeix és queixar-se que el rap no sona a jazz.

«Champloo» ve de chanpurū, terme okinawès que vol dir barrejar, aplicat sobretot a un plat de fregit: meló amarg, tofu, ou, porc. La paraula descriu el que surt de la mescla, una cosa que no existiria sense la col·lisió. I el títol no enganya, ni tan sols a la cuina. En algun moment de la producció, algú va dibuixar un okonomiyaki. El menjar de la sèrie havia començat sent rigorós, fidel al que es menjava de debò al període Edo, i va anar derivant cap a plats que encara no existien. Ningú no ho va aturar. M’encanta aquesta dada perquè no té cap importància i ho conté tot. El rigor històric era el punt de partida. L’anacronisme va entrar per la porta de la cuina i ningú no el va fer fora.

Anacronisme, de fet, es queda curt com a paraula. Un anacronisme és un error, alguna cosa fora de lloc. Samurai Champloo construeix un espai on el breakdance i les espases, el hip-hop i el Japó feudal, existeixen al mateix nivell de realitat. La sèrie no ho justifica ni en fa broma.

I hi ha una segona dada de producció que m’agrada gairebé tant com la de l’okonomiyaki. Watanabe tenia por que una sèrie de samurais, amb els codis d’honor i les espases i tota l’estètica del Japó etern, es llegís com a nacionalista. La resposta va ser omplir-la de tot el que aquell Japó esborrava. Els Ainu, el poble indígena del nord, hi surten tractats amb dignitat, i d’allà ve Mugen mateix, de les Ryukyu, la perifèria de la perifèria. Les comunitats cristianes, perseguides sota el shogunat Tokugawa, protagonitzen episodis sencers sense convertir-se en lliçó d’història. Hi ha personatges LGTBI i no passa res. I tot això contra els codis de la televisió japonesa, que restringien com es podien retratar les minories del període. El hip-hop fa la mateixa feina des de la banda sonora, posa la contracultura al centre del quadre. La hibridació cultural, a Samurai Champloo, és l’aire que respiren els personatges.

I la mescla va resultar fèrtil, a més. La sèrie no va inventar el matrimoni entre samurais i hip-hop. Wu-Tang Clan ja rapejava sobre katanes als noranta, i Ghost Dog (Jim Jarmusch, 1999) ja havia posat un sicari amb codi bushido sota un beat de RZA. Però Champloo el va portar on ningú no l’havia portat, i d’allà surten Afro Samurai, The Boondocks i, més tard, el Yasuke de Netflix amb banda sonora de Flying Lotus. I una línia més rara i més grossa. El lo-fi hip-hop, aquell gènere de beats tranquils que ara sona de fons mentre mig internet estudia, deu a Nujabes i a aquesta sèrie bona part de la seva existència.

Hi ha milions de persones que es relaxen cada nit amb una música que va néixer per acompanyar samurais errants.

El final és dels que se’t queden uns dies. Mugen, Jin i Fuu se’n van per camins separats sense mirar enrere, i la sèrie talla abans que vegem on van. Cap reunió, cap promesa de retrobar-se. Han passat mesos junts, han estat a punt de morir unes quantes vegades, i ningú no acaba curat de res. Han après quatre coses sobre ells mateixos i prou, i cadascú tira per on li toca. El lligam que han fet és real però no obliga a res. A la vida real passa això, les persones amb qui ho vius tot intensament durant un temps desapareixen un dia i ja està, i et queda l’experiència.

La pregunta és si Tomorrow Studios pot dur res d’això a una pantalla amb actors de carn i ossos. El seu Cowboy Bebop en acció real va ser cancel·lat al cap d’una temporada. El seu One Piece ha funcionat perquè Eiichiro Oda era a tot arreu, dels guions als efectes. Watanabe hi serà, aquesta vegada, i potser n’hi ha prou. La fidelitat al material, francament, no em treu la son. El to és una altra cosa. Samurai Champloo acumula incidents, de trama en té la justa, i el que la manté unida és una energia heretada d’un actor que rodava sense guió tancat. Això no se sap escriure.

Hi ha un precedent, però, que em fa ser una mica menys agorer. El videojoc Ghost of Yōtei, la continuació de Ghost of Tsushima, va incloure fa uns mesos un mode Watanabe, beats lo-fi i muntatge rítmic sobre el Japó feudal, igual que el seu antecessor tenia un mode Kurosawa en blanc i negre. Watanabe deia que volia que el jugador sentís el ritme fins i tot quan està quiet. Si un videojoc ho pot traduir, potser una sèrie d’acció real també. De Champloo, el que val la pena traduir és el tempo. Un ritme de hip-hop et diu com tallar una escena de lluita, on posar el cop, quan aguantar el silenci. El que no et diu és com fer que un actor es mogui com algú que es va inventar la manera de lluitar per no morir-se.

Fins que no surti aquella primera escena, no en sabrem res. La sèrie original és a Crunchyroll. Si els tres primers minuts no et diuen si és per a tu, és que no ho era.